I

Als trenta-cinc anys, la vida de Jordi Turner s’havia instal·lat en una d’aquelles regions plàcides de l’existència que si volguéssim descriure poèticament podríem dir que estan constituïdes per paisatges silenciosos de grans espais oberts, amb formes suaus i perfils harmoniosos retallats contra horitzons llunyans. En canvi, si ens deixéssim de romanços i de metàfores, diríem simplement que en la memòria de Jordi Turner quedaven ja molt diluïts els records de l’efervescència postadolescent, les piles de plats bruts en sòrdids pisos d’estudiants, els anys de penúria econòmica en forma de contractes temporals com a becari predoctoral ("els anys de galeres", com a ell li agradava anomenar-los), i els desenganys amorosos de la primera edat adulta. També explicaríem que finalment havia aconseguit defensar la seva tesi doctoral i que havia guanyat una plaça de professor titular al Departament de Física d’Altes Energies de la Universitat de Garona. Treballava al Laboratori de Fotons i Partícules Elementals i s’havia especialitzat en Teoria Quàntica Relativista. Tenia bons amics, vivia a la mateixa petita i agradable ciutat que l’havia vist néixer, i estimava exactament amb la mateixa intensitat amb què era estimat.

Va ser justament aquesta tranquil·litat, aquesta perspectiva nova que només la falta absoluta de problemes existencials pot oferir, allò que va precipitar el naixement d’un petit neguit en l’ànima de Jordi Turner. Potser neguit no és la paraula més adequada per qualificar l’estat mental a què ens estem referint, però tampoc no ho serien les paraules obsessió, angoixa o dèria, perquè aquestes tres paraules porten implícita la idea de malaltia o desviació, o en tot cas alguna mena de negativitat, i en canvi poques coses poden haver-hi de més nobles i positives que el desassossec que havia començat a rondar l’ànim del nostre heroi. Provarem d’explicar-ho sense divagacions ni fugides d’estudi, i amb un estil més directe que no pas el que hem utilitzat fins ara.

Darrerament, Jordi Turner vivia obsedit amb la idea de retrobar algú. Es tractava d’algú que havia estat molt important durant la seva infantesa, i amb qui feia més de vint anys que no creuava ni una sola paraula (penseu que, durant tota la llicenciatura, el doctorat i fins i tot una part del postdoctorat, Turner havia residit a la capital, ben lluny d’aquesta petita i agradable ciutat que l’havia vist néixer i on finalment havia anat a raure). Però anem a pams.

Cal explicar que, sis mesos abans del punt en què el neguit de què parlàvem començà a prendre forma, el nostre personatge s’havia comprat un piano. Havia estat un caprici estúpid i segurament innecessari, ja que, a banda d’una excel·lent oïda musical i d’una sensibilitat artística molt acusada, Jordi Turner no tenia cap tipus de coneixement tècnic pel que fa a interpretació pianística. No sabia llegir partitures i ignorava els rudiments més elementals de la digitació, l’harmonia i el contrapunt. Ell n’era plenament conscient, alhora que era conscient que el fet de gastar-se tants diners en un artefacte del qual no sabria extreure cap rendiment era una criaturada nècia i absurda. Malgrat tot, va preferir obeir aquella mena d’impuls interior inexplicable, es va comprar l’instrument, i el va instal·lar a les golfes de casa seva. De tant en tant, durant les escasses estones mortes que la seva atrafegada vida li oferia, especialment als vespres o en alguna tarda plujosa de diumenge, Jordi Turner pujava a les golfes, s’asseia al piano i, després d’unes quantes provatures, aconseguia interpretar a tres dits una mena de versió maldestra de "El gegant del pi" o una melodia que resseguia vagament els primers compassos de la banda sonora de "La guerra de les galàxies". Al capdavall, no passaven gaires minuts abans de deixar-se vèncer fastiguejat, i llavors hi renunciava: abaixava la tapa de fusta que protegia les vuitanta-vuit tecles negres i blanques, s’aixecava, apagava el llum, tancava la porta, i se’n tornava cap abaix amb una certa sensació de tristesa.

Al llarg de tota la seva vida, potser no amb una gran freqüència però sí periòdicament, Jordi Turner pensava en una persona que li havia marcat la infantesa. Quan diem que hi pensava volem dir que de sobte i sense previ avís en recordava alguna anècdota, o bé que es quedava una estona embadalit reflexionant-hi, o fins i tot que aquesta persona, amb qui feia més de vint anys que Jordi Turner no creuava cap paraula, se li apareixia en un somni. I, sempre que hi pensava, o sempre que aquest personatge protagonitzava un dels seus somnis, els sentiments que acompanyaven Turner en aquesta mena de regressions al passat eren d’agraïment, d’admiració, de veneració i de respecte profund. El personatge en qüestió es deia Carles Bernús, i, vint-i-cinc anys enrere, havia estat el professor de Música i de Ciències Naturals al grup B del sisè de bàsica de Turner, quan aquest era un marrec que amb prou feines s’aixecava un metre i mig de terra.

Jordi Turner sabia que Bernús residia a la ciutat, i sospitava que estava casat i que vivia al barri de Sant Marçal. I tot això ho sabia, o millor dit ho sospitava, no pas perquè s’hagués preocupat d’investigar-ne els moviments, preguntar a companys de promoció, buscar a la guia telefònica o navegar amb el Google, sinó tan sols perquè en els darrers anys (des que Turner tornava a residir a la ciutat), en ocasions molt aïllades havia vist passar pel carrer, o esperar l’autobús, o asseure’s en un banc del carrer Sant Marçal, un ancià de cabells blancs, esquena corbada i faccions rudes que a ell li recordaven fortament les de Carles Bernús. I sospitava que aquest ancià estava casat perquè, per bé que la majoria de les vegades l’havia vist passejar-se sol, arrossegant treballosament els peus amb l’ajut d’un bastó, com a mínim en un parell d’ocasions l’havia vist agafat de la mà d’una velleta de rostre agradable, també encorbada i de cabells blancs.

Us pot semblar absurd (de fet, també li ho semblava a Jordi Turner), però de cop i volta el nostre heroi va experimentar la necessitat extrema de parlar amb el seu antic mestre. Definitivament, era una idea estúpida. Primer, perquè ni tan sols estava segur que aquell vellet que havia vist caminar pel carrer Sant Marçal fos Carles Bernús. Segon, perquè fins i tot suposant que l’hagués encertada i es tractés de Bernús, després de vint-i-cinc anys haurien passat per les seves mans milers de mocosos, i amb tota seguretat Bernús no recordaria Turner. De fet, mai no havia estat un alumne que destaqués especialment. Això sí, treia bones notes, s’entusiasmava amb les classes de Bernús, recol·lectava plantes i minerals que guardava en capses de cartró classificades segons les directrius del seu mestre, i fins i tot en una ocasió, quan Bernús es va asseure davant del piano i va interpretar la melodia que aquella setmana tocava estudiar, Turner va haver de sortir corrents de la classe de música per tancar-se al lavabo i posar-se a plorar: era la primera vegada que escoltava "Hey Jude". Però totes aquelles aventures mineralògiques, totes aquelles melodies tristes, en definitiva totes aquelles terres de promissió que Turner descobria meravellat amb l’ajut del seu mestre, mai no es traduïen en cap manifestació externa d’entusiasme. Turner era tímid i reservat. Quan un dia, fora de l’horari escolar, Bernús va convocar els seus vuit millors alumnes per explicar-los que pretenia muntar un grup de flautes dolces, i els va preguntar si estarien disposats a assajar cada dimarts i cada dijous, Turner va ser l’únic que es va disculpar amb qualsevol excusa i va dir que no li anava bé. El grup va prosperar i Turner va continuar passant les tardes dels dimarts i dels dijous jugant a futbol al pati del col·legi i berenant pa amb xocolata al sofà de casa seva. Sí: definitivament, Jordi Turner (o, si més no, Jordi Turner quan tenia dotze anys) era un imbècil.

Però ara, en plena maduresa, la situació havia canviat, i el Jordi Turner adult tenia la necessitat de treure’s algunes espines que tenia clavades. No sabia com abordaria el vellet del carrer Sant Marçal, perquè seguia sent tímid i reservat, però sabia que havia de fer-ho. No sabia si arribat el moment improvisaria o si tindria un discurs preparat. No sabia si esperaria a trobar-se’l assegut en un banc o en una parada d’autobús, o si seria més adequat simular una trobada casual, o fins i tot concertar-hi una cita. L’únic que tenia clar era el que li diria quan finalment s’hi pogués comunicar. Li diria "Perdoni que el molesti, és vostè el senyor Bernús, no s’espanti, em dic Jordi Turner, vostè no es recorda de mi, sí, Turner, no s’hi amoïni, han passat molts anys, gairebé tota una vida, segur que li semblarà estrany el que tinc per dir-li, li semblarà una bajanada sentimental, però vull que sàpiga que, bé, de fet no sé per on començar, sí, Turner, Jordi Turner, però digui’m Jordi, ostres, vaig tenir una gran enrabiada quan me’n vaig adonar que la meva mare havia fet endreça i la meva col·lecció de minerals havia acabat a les escombraries, però perdoni, el que li volia dir no és aquesta estupidesa, se’n recorda del grup de flautes dolces, sí, Jordi Turner, no sé si recorda que vostè em va oferir de formar part del grup i jo vaig dir que no, en fi, només volia que sabés que, no sé com dir-ho, tot allò que sóc, o tot allò de positiu que tinc a dintre, per exemple, ostres, li diré que em dedico a la física quàntica, treballo a la universitat, no és que posi això com a exemple de cosa positiva, en absolut, podria ser una cosa molt negativa, em referia al fet que tot allò que en mi és brillant i alegre, o millor dit interessant i divertit, o encara millor dit, tot allò que és digne de ser mostrat o explotat o transmès o no sé com dir-ho, tot això, si és que hi ha alguna cosa de tot això en mi, tot això li dec a vostè, gràcies per tot senyor Bernús, a reveure".

Això no s’aguantava per enlloc. Quina ximpleria! El projecte d’abordar d’aquesta manera un pobre vellet de més de vuitanta anys, amb l’únic objectiu d’expiar les pròpies culpes, era immund i despreciable. Hi va renunciar. Però al cap d’unes hores ho tornava a veure factible. I encara posteriorment tornava a descartar-ho i fins i tot es proposava de no pensar més en tot l’assumpte. Hi va donar voltes i més voltes, barrinant malaltissament durant sis dies i les seves nits. Al capvespre del setè dia, Turner va pujar a les golfes. Va obrir-ne la porta, va encendre el llum, va asseure’s davant del piano i va apujar-ne la tapa. Es proposava atacar una peça que podríem anomenar "Concert en do menor dissonant per a piano i dos dits de la mà dreta", quan de sobte recordà una d’aquelles imatges que sovint li afloraven des del subconscient com per art de màgia, sempre relacionades amb el seu admirat mestre. Recordà una cosa que li havia sentit dir a Bernús una tarda d’hivern sortint de classe: "existeix un mètode per aprende a tocar el piano sense saber solfeig, si algú de vosaltres hi està interessat que m’ho digui". Turner s’estremí. De sobte li va semblar que tot adquiria sentit, fins i tot li va semblar entendre per què sis mesos enrera havia comès l’animalada de comprar-se un piano sense més ni més. Tot encaixava. Per molt recargolada que us pugui semblar, aquesta és l’estratègia que de sobte prengué forma definitiva en l’imaginari de Turner, l’estratègia que li permetria recuperar el contacte amb el seu estimat mestre: 1 localitzaria l’adreça actual de Bernús, 2 trucaria al timbre de casa seva, 3 es presentaria, 4 li explicaria que tenia un piano i que li agradaria aprendre a tocar-lo, però només com a hobby i sense tenir coneixements de solfeig, 5 li preguntaria si encara es dedicava a fer classes particulars, 6 en cas que la resposta fos "sí" (cosa amb la qual comptava, perquè fer classes particulars devia ser una manera ben còmoda de completar els minsos ingressos de la pensió), li proposaria de prendre’l com a alumne. Si la cosa tirava endavant, a mesura que anessin passant les setmanes i anés creixent la mútua confiança entre mestre i deixeble, forçosament hauria d’arribar un dia en què per fi Turner seria capaç de vèncer la seva timidesa innata i la seva por al ridícul i, en acabar la classe, just abans del comiat de rigor, faria, com de passada, com aquell qui no vol la cosa, un comentari en què rememoraria els temps gloriosos de la infantesa, es disculparia per haver estat un imbècil i prometria a Bernús que mai més no el decebria.

Per molt recargolada que us pugui semblar, aquesta és l’estratègia que Jordi Turner va dissenyar.

Amb els recursos que el món actual posa a la nostra disposició és fastigosament fàcil esbrinar l’adreça d’algú, i Turner ho va aconseguir en menys de vint-i-quatre hores. A l’endemà, un matí fred i assolellat de primavera, Jordi Turner pujava les escales del número 139 del carrer Sant Marçal, un edifici vell i atrotinat. Va arribar al replà del segon pis notant que el cor li bategava amb molta força, més per l’animalada que la seva prudència innata li advertia que estava a punt de cometre que no pas per l’esforç físic de l’ascensió. Trucà al timbre. Ho va haver de tornar a fer dos cops. Al cap d’uns instants obria la porta una velleta encorbada de cabells blancs, rostre agradable i ulls vidriosos. Turner va dir que es deia Jordi Turner i va preguntar a la velleta si aquell era el domicili de Carles Bernús. La velleta va dir que sí. Turner va fer una mena de segona presentació una mica més extensa que la primera i va preguntar si era possible de parlar amb el seu antic mestre de sisè de bàsica. La velleta va dir que lamentava informar-lo que el seu marit havia mort feia cinc dies. Es van quedar tots dos en silenci, mirant-se directament als ulls. Dir que es van quedar en silenci és una manera estrictament física de descriure la situació, ja que en efecte no es va produir cap intercanvi de paraules en el sentit clàssic en què les paraules es manifesten, o sigui per mitjà d’ones que es propaguen a través de l’aire. Però els ulls de Turner es van humitejar ostensiblement i els de la vídua de Bernús es van tornar encara més vidriosos, i, mentre això passava, els ulls de Turner deien He vingut aquí per dir-li que tot allò que sóc, o tot allò de positiu que tinc a dintre, em refereixo al fet que tot allò que en mi és brillant i alegre, o millor dit interessant i divertit, o encara millor dit, tot allò que és digne de ser mostrat o explotat o transmès o no sé com dir-ho, tot això, si és que hi ha alguna cosa de tot això en mi. La velleta s’adonà que Turner empal·lidia. Turner s’acaricià les temples amb la mà dreta, abaixà els ulls i esbufegà. La velleta li digué que s’estava marejant. El va fer entrar a la cuina, el va fer asseure’s i li va fer beure una copa de conyac. Amarat de suor freda, Turner recuperà els sentits.

Just en aquest punt del relat on la història concentra tota la seva intensitat dramàtica, el narrador, aquest ésser omniscient i poderós que juga com millor li sembla amb el destí dels personatges i amb la paciència dels lectors, canviarà sobtadament de registre, contravindrà els desitjos dels lectors més romàntics i decebrà les expectatives de tots els lectors en general. Perquè, just en aquest punt àlgid, farà el contrari d’allò que caldria fer: utilitzarà frases curtes, lletges i esquemàtiques per acabar d’explicar el que va passar aquell matí fred i asolellat de primavera.

La velleta i Jordi Turner van parlar una estona. El diàleg va ser escàs, però alhora dens i ple d’intensitat. Ella i Bernús no havien tingut fills. Turner no va entendre per què la vídua li havia dit allò. Però acte seguit la velleta li va dir que, si ell volia, li permetria d’examinar la gran quantitat de documentació personal que Bernús guardava al seu despatx. Turner va provar d’expressar que això significaria un gran honor. La velleta el va acompanyar al despatx del mestre i el va deixar sol. Turner va contemplar al·lucinat les grans piles de paperots que s’acumulaven per tots els racons. Hi havia mapes antics, partitures, dibuixos, fotografies, vadevècums, planisferis, herbaris, facsímils de tractats medievals i tota mena de llibres polsegosos amb els marges plens d’anotacions. Allò era un santuari. De seguida li va cridar l’atenció un llibre gruixut i vermell que reposava a la tercera prestatgeria, un llibre que ell coneixia molt bé. El va agafar. A la portada hi deia "Modern Quantum Mechanics". Es tractava de l’obra clàssica de J. J. Sakurai, un dels tractats de referència de la Física Quàntica. Turner no podia creure el que veia. Tot el llibre estava subratllat i ple d’anotacions. En una llibreta annexa, Turner hi va descobrir més de cent pàgines de càlculs i comentaris que, en particular, contenien les solucions d’absolutament tots els exercicis proposats per Sakurai.

No cal dir que Turner i la velleta es van fer amics, i Turner va continuar visitant amb assiduïtat el santuari del mestre. Ell va provar d’explicar-li que el món acadèmic estava ple de catedràtics i pretesos investigadors de primer nivell que en realitat no arribaven ni a la sola de la sabata de Carles Bernús, i ella li va confirmar que el seu marit mai no es va preocupar de mostrar les seves llibretes a ningú.

Al cap de tres mesos, Turner va desenterrar de les profunditats d’un bagul de roure una altra llibreta polsegosa repleta de càlculs enrevessats i símbols críptics.

(Continuarà)

"Se rompió la cadena que ataba el reloj a las horas" - Robe Iniesta

El fill de la meva germana, el gran, té quatre anys. Les normes, aquestes normes que inunden les nostres vides i que tant agraden a la gent civilitzada, ja que els individus civilitzats tenen por, i la por els empeny a mentir sobre el passat, la por els empeny a pretendre canviar el present i a intentar controlar el futur, la por els empeny a voler controlar allò que és incontrolable, o sigui els empeny a deshumanitzar-se, aquestes normes, deia, quan tinc la intenció de transportar el meu nebot de quatre anys en cotxe, m’obliguen a asseure’l en una cadira especial, una cadireta que ha estat degudament homologada pels organismes d’inspecció industrial i que ha superat els més estrictes controls de seguretat, mai abans les paraules inspecció i control havien estat utilitzades en sentit positiu i salvador, aquestes són les aspiracions de la gent moderna i civilitzada, unes aspiracions tan elevades que fins i tot aconsegueixen de pervertir la semàntica del llenguatge, però deixem de divagar d’una vegada, Faig una trucada perduda al mòbil de la meva germana, totalment prohibit trucar al timbre de casa seva a aquestes hores del vespre, i aquesta sí que és una prohibició natural ja que el fill petit, que només té dos anys, ja fa estona que dorm plàcidament al costat d’en Xuli, el seu osset de drap, Al cap d’un minut s’encén el llum de l’escala i de seguida hi apareixen la meva germana, el seu fill de quatre anys, i, com que les normes hi obliguen, la cadireta homologada, El nen corre a abraçar-me, porta una maleta a l’esquena i li costa reprimir l’eufòria, hi ha espurnes en aquests ulls d’aventurer fatxenda, ha estat una gran sort que la lluna nova caigués en dissabte, a l’endemà no hi ha col·legi i per fi podrem celebrar el ritual de consagració d’una vareta màgica. Portes el llibre de màgia, És clar que sí, El meu nebot assenyala amb excitació la maleta que porta penjada, reprimeixo una ganyota de desaprovació quan m’adono que és la maleta oficial de Harry Potter, però de seguida em calmo i penso que és inevitable que els nens petits tinguin els seus herois televisius, el meu heroi era Mazinger-Z i el del meu nebot és simplement Harry Potter, no hi ha cap diferència substancial entre una cosa i l’altra, tot i que de seguida penso que sí que n’hi ha, de diferències subtancials, però aturo aquesta línia de pensament per negativa i poc productiva, El meu nebot obre la cremallera i m’ensenya el contingut de la maleta, a banda del llibre de màgia hi porta una llanterna, més concretament una llanterna de Mickey Mouse, cagonlou, i una cantimplora plena d’aigua. Farem foc al bosc, Està prohibit, Però els policies estan dormint, Hi ha un avió secret que vola molt amunt i vigila que ningú faci foc al bosc, Doncs menjarem fruita dels arbres, Si en trobem, sí, D’acord, Tanquem de nou la maleta i la deixem al cotxe, al seient del darrere, al costat de la cadireta homologada que la meva germana tarda dos minuts en muntar, és complicat fer encaixar el cinturó de seguretat dins les tres ranures per les quals, reglamentàriament, ha de lliscar, Lliguem el nen a la cadireta i pujo al cotxe, Abans d’engegar el motor deixo que la meva germana, des de l’exterior del vehicle, parli amb el seu fill a través de la finestreta lateral mig abaixada per recordar-li les condicions prèviament pactades sobre prudència, comportament i horari de tornada a casa, el nen assenteix movent el cap de manera submisa i ostentosa, amb ganes d’enllestir les formalitats i marxar d’una vegada per totes, Engego el motor i ens comencem a moure, pel retrovisor veig que la meva germana ens diu adéu amb la mà.

Ahir vaig trobar pistes de la cuca fera, Què és la cuca fera, Una cuca, Ah, i quines pistes vas trobar, Unes pomes mossegades, Ostres, On anirem a buscar un roure, A un barri que es diu Palau, I hi ha roures a Palau, Sí, és dels pocs llocs de la ciutat on encara hi queden boscos de roures, I tenen les branques gruixudes, Depèn, n’hi ha de gruixudes i n’hi ha de primes, Ha de ser una mica prima perquè serveixi de vareta màgica, D’acord, buscarem una branca prima, Només una mica prima, D’acord, només una mica, Porto unes pedres a la butxaca, la mama no ho sap, I per què portes pedres a la butxaca, Per convertir-les en flors, Amb la vareta, És clar, així provem si funciona, Em pregunto com superaré aquesta prova, d’alguna manera caldrà convertir les pedres en flors, no sé si me’n sortiré, i d’altra banda si me’n surto llavors caldrà fer brollar aigua de terra o construir una escombra voladora o aconseguir que mai més s’hagi d’anar al col·legi, tinc un problema, em nego a explicar-li que la màgia no existeix, que tan sols existeix a les pel·lícules, sí, tinc un greu problema, jo sóc el seu heroi, juntament amb Harry Potter i Mickey Mouse, ja té pebrots la cosa, sóc el seu heroi particular, el de veritat, el de carn i ossos, el que de debò l’ajudarà a construir una vareta màgica, deixo aquesta línia de pensament perquè no em porta enlloc, Prefereixo disfrutar d’aquesta sensació de puresa absoluta que comença a apoderar-se del meu esperit, sigui el que sigui el que això, esperit, vulgui dir, Tres minuts de conversa amb aquest marrec ja m’han aportat més llum que tota la ciència, la filosofia i la literatura universals, Si algú em pregunta què vol dir estimar, jo diré No ho sé, és el que sento en aquests moments.

Un fragment d’una poesia del gran Francesc Sancho, i un link que potser us interessarà:

Encara que totes i cadascuna de les estrelles del cel caiguin, perquè algú

va cometre el pecat d’oblidar la llei de la gravetat...

Encara que una pluja de llamps cerqui el cor de tots els homes, perquè algú

va gosar riure’s de l’esfereïdor plor del tro...

Encara que un estol de llagostes devori els fonaments de les ciutats, perquè algú

va decidir tallar totes les males herbes...

Res no us eximeix, ni per un moment, de connectar-vos a aquest enllaç:

http://mat.uab.cat/matmat/PDFv2009/v2009n01.pdf

- Estàs despert?

- Ostres... Quina hora és? No és plena nit? Que estàs desvetllada?

- Vols que et proposi un joc?

- Què has dit?...

- Vols jugar?

- Un joc... a aquestes hores de la matinada?

- No creus que tota afirmació és una opinió?

- Com?

- I que tota negació és l’afirmació d’un contrari... i és, per tant, també una opinió?

- I per què ho dius, això?

- No et sembla que podríem deixar de banda les afirmacions i les negacions, i fer només preguntes?

- Aquest és el joc que proposes?

- No creus que en una conversa a base d’interrogants no hi ha cap possibilitat de mentir?

- I què...?

- No és aquesta la manifestació més humil i sincera del diàleg?

- Però... no et fot una mica nerviosa, això de parlar només amb preguntes?

- Oi que costa molt?

- Tu hi estàs acostumada, a fer preguntes?

- I tu?

- De totes les paraules que pronuncies al llarg d’una jornada... quantes corresponen a interrogacions?

- Ara o quan era una nena?

- Però... no ho trobes una mica covard, això de no voler expressar cap opinió?

- Quina acció et sembla més valenta: afirmar, o qüestionar?

- O sigui que no em deixes opinar res?

- No acceptes les normes del joc?

- I si et recito de memòria un fragment d’un llibre? Oi que no estaré expressant cap  opinió, sinó exposant la de l’autor?

- Així doncs... ja abandones? Acceptes la derrota?

- "No tenim dos ulls, com vosaltres?

Òrgans, dimensions, sentits, afectes i passions?

No ens nodreixen els mateixos aliments

i ens fereixen les mateixes armes?

No patim les mateixes malalties

i ens guareixen els mateixos remeis?

No ens escalfa el mateix estiu

i ens refreda el mateix hivern?

Si ens punxeu, ¿no sagnem?

Si ens feu pessigolles, ¿no riem?

Si ens emmetzineu, ¿no ens morim?"

- Que potser et penses que la situació és molt diferent, quan les paraules que pronuncies no vénen de Shakespeare sinó que surten de tu mateix? De debò creus que les teves opinions són realment teves?

- M’estàs dient que no tinc criteri?

- Ja el tenies de naixement, aquest criteri?

- Puc anar al lavabo?

- No pots aguantar una mica?

- Saps que estàs preciosa quan et poses seriosa?

- És la capacitat de fer-se preguntes, el que distingeix els humans dels animals?

- Saps que també estàs preciosa quan et poses profunda?

- Com seria la nostra vida si ja haguéssim trobat resposta a totes les nostres preguntes?

- Saps que si segueixes aprofundint et posaràs tan irresistible que voldré canviar de joc?

- Pots provar d’utilitzar l’altre cervell, el de dalt?

- T’agrada la filosofia i pretens fer-me creure que no t’interessa la història?

- La història? I per què no m’hauria d’interessar, la història?

- Així... voldràs que t’ensenyi el joc més antic de la humanitat?

- Vols concentrar-te d’una vegada?

- De debò vols que em posi filosòfic?

- Qui ha dit que cal filosofar? Vols canviar de registre?

- Puc?

- Algú ha dit el contrari?

- Per què separat s’escriu tot junt i tot junt s’escriu separat?

- O sigui que et poses lingüístic?...

- Et rendeixes?

- Si apliquem aquella fe d’errates que deia "on diu on diu ha de dir ha de dir, i on diu ha de dir, ha de dir on diu"... com queda la fe d’errates?

-  Hi ha alguna altra paraula per a la paraula sinònim?

- Canviem i ens posem científics?

- Si l’ordre dels factors no altera el producte i puc tocar aquestes dues tasses de te... et puc tocar les tetasses?

- Per què a l’hemisferi nord els remolins d’aigua giren en el sentit de les agulles del rellotge, i a l’hemisferi sud giren en sentit contrari?

- Per què al Pol Nord hi fa tant de fred, si és l’únic lloc on només bufa vent del sud?

- La frase "aquesta frase és falsa"... és certa, o és falsa?

- Per què sóc un porc segons l’horòscop xinès i un escorpí segons l’horòscop occidental?

- Canviem i ens posem... tòpics? Què va ser abans, l'ou o la gallina?

- El destí està escrit, o tenim llibertat d’acció?

- Qui vigila els vigilants?

- Existeix Déu?

- Quina és la fórmula secreta de la coca-cola?

- Tornem a canviar i ens posem... graciosos?

- T’has fixat que les ballarines de ballet clàssic sempre van de puntetes? Per què no agafen gent més alta, als càstings?

- La versió porno de la Guerra de les Galàxies... és una pel·lícula de ciència-fricció?

- Realment sempre penses en el mateix?

- Si acaricies un cercle... es torna viciós?

- ... fins i tot quan plagies Ionesco?

- Canviem i parlem de l’amor?

- Què vols dir quan dius que m’estimes?

- És realment necessari definir, precisar, mesurar i etiquetar?

- No et sents molt cansat, de sobte?

- Estàs tan cansada com jo?

- Ho deixem estar?

- Per cert... Sents alguna cosa, a part de les nostres veus?

- Tu també te n’has adonat?

- Oi que fa molta estona que no arriba cap soroll del carrer?

- I per què el vent ja no fa moure la persiana?

- No notes que la llum està canviant?

- Però no és pas que s’estigui fent de dia, oi?

- Així doncs... era veritat, allò de la llum al final del túnel?

- Per què no ens vam aturar en una àrea de servei a dormir una mica? Per què ens vam entestar a conduir fins a la matinada?

- Em dones la mà?

Assegut a l’escriptori, amb els colzes damunt la taula i les mans a les galtes, fa més de trenta minuts que contemplo amb perplexitat i impotència el feix de llum esmorteïda que el flexo de disseny italià projecta al damunt dels fulls de paper en blanc, objectes -el flexo avantguardista i els folis en blanc- que són metàfores cruels de la meva ben contrastada capacitat intel·lectual i, alhora, d’aquesta manca crònica d’imaginació que, precisament, considerada sota la llum escrutadora de l’intel·lecte, es fa encara més palesa i difícil de suportar.

La meva inoperància i la meva incapacitat narrativa m’exasperen, però mitja hora més tard, i com a producte resultant d’un seguit d’esforços mentals titànics sorprenentment no interromputs per la contemplació del vol de cap insecte ni per la deriva espontània cap a pensaments distractors de contingut irrellevant, aconsegueixo de trenar la frase continguda al paràgraf anterior, que ocupa un espai de més de sis línies de text, s’ajusta a les normes prefixades (complexitat semàntica, grandiloqüència sintàctica i excés d’adjectivació) i deixa de complir tan sols la norma que imposa que el relat ha de contenir la frase "jo no sóc tonto", malgrat que estúpidament m’adono que la consigna s’acaba d’acomplir ara mateix, just al final d’aquest segon paràgraf que conté una altra única frase d’onze línies d’extensió, engendrada després d’uns altres patètics vint-i-cinc minuts de concentració i lluita.

De sobte prenc consciència clara que el capvespre deu avançar inexorablement, aixeco el cap i em quedo embadalit contemplant, a l’altra banda dels vidres, la lenta trajectòria descendent d’un disc solar tremolós i sanguini que infligeix una ganivetada a ponent i s’oculta covardament rere els blocs de ciment urbà deixant un rastre esfilagarsat de núvols laminats de color taronja, escena que, en companyia de les ombres allargassades dels edificis i de la penombra fantasmagòrica que ràpidament s’apodera de l’habitació i m’embolcalla, no puc evitar d’interpretar com una premonició.

El termini de lliurament expira, i ni aquest formidable crepuscle vampíric no és capaç d’inspirar-me: estic creativament atrapat entre aquestes quatre parets, navego en una mar de dubtes i d’incertesa, renego amb veu alta contra la imbecil·litat que representa la imposició de normes tan absurdes com la inclusió obligatòria de la frase "jo no sóc tonto", percebo clarament la derrota i em pregunto en virtut de quina carambola vital se m’ha arribat a fer creure que sóc un bon escriptor, quan la crua realitat s’entesta a fer-se present una i altra vegada en forma d’abisme.

Finalment em rendeixo i adjunto aquesta merda de text en un correu electrònic a nom de David Juher. Per coherència professional, estripo el xec al portador per valor de 200 euros i torno a les frases curtes.

From: david

To: tothom

Sent: Thursday, September 23, 2005, 07:11:23 PM

Ei!

Us escric des d’Austràlia, aw yeah!!

A veure, nens i nenes, mireu: entre amics, familiars, amics de familiars i familiars d’amics, tinc aquí guardades les adreces electròniques de... 29 persones!! Com que m’estimeu i jo us estimo, ja entenc que durant aquests cinc mesos de reclusió aquí, a l’altra punta de món, voldreu tenir notícies meves i saber com em van les coses. Però... també entendreu que no em puc passar les 24 hores del dia escrivint i enviant e-mails personalitzats! O sigui que (digueu-me insensible) el que faré serà escriure de tant en tant una mena de diari de viatge per entregues, i l’enviaré amb còpia a tothom.

D’acord?

Petons, abraçades, morrejos i fins aviat.

*************

From: david

To: tothom

Sent: Monday, October 3, 2005, 09:25:13 AM

1. Bestiari australià.

Abans de marxar, alguns de vosaltres em vau advertir que anés amb compte amb els bitxos australians. Serps, cocodrils, taurons, caimans, meduses, taràntules de tots els tipus i marques i cilindrades, cangurs i altres animals mutants... Tothom em deia que me’ls trobaria fins a la sopa. Que vigilés quan obrís els armaris, els calaixos, les carpetes, la brossa i la tassa del vàter, que no agafés les cadires per la banda de sota, que comprovés el ventilador de sostre abans d’engegar-lo... De fet, només d’arribar, al cap de cinc minuts d’haver trepitjat Austràlia per primer cop a la meva vida, ja en vaig tenir un primer tast: anant en taxi des de l’aeroport cap al centre de Melbourne, de sobte em va semblar veure a la cuneta el cos mort d’un animal estrany, que no era un gos ni un gat ni res semblant. Se’m va escapar un "hòstia, what is it?". El taxista, un grec molt catxondo, em diu "it’s just a kangaroo, no worries". Vaig pensar "Coi, si al cap de cinc minuts ja he vist un cangur aixafat a la cuneta, en plena ciutat, això deu ser el paradís de la vida animal, un zoo immens, una lluita constant dels humans per sobreviure enmig de la naturalesa salvatge i implacable"... Ja m’imaginava passejant per la ciutat i observant cocodrils de vuit metres entrant als bars i sembrant el pànic entre els clients, yuppies encorbatats lluitant pel carrer contra simis mutants, una mare fotent cops de paraigua a una anaconda gegant cargolada al petit cos indefens del seu fill... Doncs bé, de moment encara no he tingut cap incident bitxístic. Vull dir, no he vist cap animal pel carrer (tret de les universals foques i balenes), i al pis on m’estic m’he limitat a matar un parell d’aranyes. Modestes, petitones, una merdeta d’aranyes. Ni de bon tros com les aranyes dels lavabos de l’Autònoma. Per tant, de moment res de res. Ja us avisaré quan tingui el primer ensurt.

Ara salto a un altre tema.

2. Sóc xinès.

He descobert que no sóc català, en realitat sóc xinès. Sabeu aquells xinesos que vénen a fer alguna estada de recerca amb nosaltres (a Girona, o a la UAB, o on sigui), que se’ls veu sempre sols, com mig espantats, que quan intenten parlar en anglès penses "què coi diu?" (expressió, curiosament, de sonoritat xinesa), que es nota que pertanyen a una altra cultura, a un altre planeta? Doncs bé, això és el que em passa a mi aquests dies. No entenc una merda del que m’estan dient. No entenc res. No m’entenen. Nadie me comprende. Sóc xinès.

Per exemple -i ara introdueixo un altre tema-, els de British Airways em van perdre l’equipatge. Després d’estar mirant com un tonto la cinta del baggage claim fotent voltes durant tres quarts d’hora sense cap resultat, vaig saber que me l’havien perdut. Shit!! Doncs vinga, imagineu-vos la situació, jo intentant explicar, amb un anglès macarrònic, que l’equipatge havia volat (en una direcció diferent de la meva), que com ho havíem de fer, etc, i intentant desxifrar el que em deien... total, un calvari. Sóc xinès. [ NOTA: ja tinc la maleta, me la van portar a l’apartament al cap de tres dies. Els de British són molt eficients perdent maletes, però també recuperant-les ]. 

A part, no exagero si us dic que, de la gent que veig pel carrer, un 40 o 50% són orientals: filipins, xinesos, japos, tailandesos, vietnamites, coreans... Al supermercat hi ha tot de lleixes plenes de menjar oriental, i moltes botigues tenen els seus rètols escrits també en xino, o japo, o idiomes similars. Jo crec que són gent com jo, pardalets que van venir aquí sense saber anglès, i que s’han acabat transformant en autèntics xinos. Sóc xinès.

3. PC or Mac ?

Shit, shit i reshit!!! Cagontot, ara resulta que en aquest departament la gent fa servir Macs en lloc de PCs. Ni rastre de Windows, Office, Messengers, i altres productes infectes de la factoria Microsoft. O sigui, són gent raonable i eficient. El problema és que jo m’he criat sota la tirania de l’oncle Gates, i no estic acostumat a tanta eficiència. Bé, penso: sort que m’he endut el portàtil, adequadament configurat per en Robert la setmana abans de pirar, vaig a endollar-lo... Shit again!!!! L’endoll!!! Primer, aquí van amb tres potes planes, i no amb dues de rodones, com a la nostra estimada Catalunya profunda. Però, encara que trobi un adaptador 2-3-potístic... El corrent és de 250 V, i no de 220, com a la nostra profundíssima Catalunya estimada!!! Si goso enxufar el portàtil al transformador AC/DC (famós grup de rock australià), pot petar tot!!

TO BE CONTINUED.

*************

From: david

To: tothom

Sent: Tuesday, October 11, 2005, 11:29:33 AM

3. "I al setè dia va descansar".

Fa una setmana que per mi el "Jet lag" ha deixat de ser una sèrie d’humor que fan a TV3 i s’ha convertit en una terrible realitat. Com que estic just als antípodes, ja es veia que el jet lag, si el tenia, seria el més bèstia que es pot tenir. I efectivament. Els primers sis dies aquí han sigut tots calcats, cada dia la mateixa història: de 9 a 2 del matí, sóc una mena de zombi, camino pel món però tinc molta son (rodolí fàcil). A partir del migdia em despejo, i estic més o menys bé fins al vespre. Me’n vaig a clapar, diguem cap a les 11, i llavors ve la cosa curiosa. Em desperto exactament (clavat, "matemàtic" que diu la gent) cada nit a la mateixa hora: les 3 de la matinada. Clavat. Sense necessitat de despertador. Em desperto, miro el rellotge i són les 3. És com aquelles pelis de terror en què el protagonista pateix el mateix malson cada nit, llavors es desperta cridant, amarat de suor, la dona li pregunta "qué ocurre John, otra vez la misma pesadilla?", mira el rellotge, i sempre són, per exemple, les 3:13 de la matinada. Al final de la peli s’explica que les 3:13 és l’hora en què, just en aquella habitació, molts anys enrera, un psicòpata va assassinar (i després violar) la filla dels propietaris de la casa. Bé, el cas és que, després de les 3, ja no puc dormir més, no hi ha manera. I així, en aquest penós estat, dormint només quatre hores al dia, he estat cada dia des del diumenge passat... fins ahir. Just al setè dia, finalment he pogut dormir d’una tirada. Esperem que la cosa continuï així. No worries.

4. La meva primera experiència sexual a Austràlia.

TO BE CONTINUED

*************

From: david

To: tothom

Sent: Friday, October 20, 2005, 04:12:13 PM

5. To protect and to serve.

Tius, això és increïble... Però anem a pams. Abans que me n’oblidi, fem una llista de coses que aquí van al revés. Abans de creuar la carretera, has de mirar a la dreta! Quan puges a un taxi, cotxe, bus o tramvia, has de pujar per l’esquerra! [Anècdota tonta: "mi primer taxi en Australia". El taxista estava a fora del cotxe, esperant clients, i m’ofereix de pujar. Pujo. Això és, obro la porta de la dreta. Em trobo un volant. Penso "coi això què és, una autoescola?". El taxista, aquell grec tan catxondo, es fot a riure i em diu que pugi per l’altre costat. Reacciono a temps i li dic "no, I wanna drive!". No riu, suposo que perquè o no fa gràcia o no m’entén]. Continuant amb la llista de coses antipodals, si l’accés a una biblioteca, museu o botiga té dues portes posades de costat, una per entrar i l’altra per sortir, la d’entrada serà la de l’esquerra i la de sortida la de la dreta. Els endolls, com ja sabeu, van amb tres potes planes i no amb dues de rodones. Com a curiositat, als Estats Units vam amb dues potes planes. Finalment, al cel nocturn, res d’ósses, ni majors ni menors, ni cap estel equivalent a la nostra Polar, que marqui la direcció Sud. No he pogut observar encara, perquè no he sortit de Melbourne i la contaminació lumínica m’ho impedeix, els famosos Núvols de Magallanes, tan o més espectaculars, diuen, que la nostra galàxia d’Andròmeda.

Però anem al gra. Del que us volia parlar és de l’obsessió que té aquesta gent pel tema de la seguretat. Es veu que està prohibit fer-se mal. Quan vaig arribar, els de la universitat em van obligar a llegir una cosa que es diu Environmental Health and Safety Manual. Després de llegir-lo, vaig haver de signar un paper declarant que ho havia llegit i entès! Algunes de les coses que diu el manual: "the user has to take breaks for 5 minutes every 25 minutes when computing", "noise levels must be acceptable, below legislative limits of 85dB", "the height of the chair has to be adjusted"... Atenció: "computer mouse should be discarded when the trackball doesn’t glide"!! Impressionant. O sigui, em fan firmar un paper dient que accepto i entenc que he d’ajustar l’altura de la cadira del despatx, i que quan el mouse no funcioni l’he de canviar per un altre... Però això no és tot, amics i amigues. Tota la ciutat, tota, és plena de rètols, senyals, notes i adhesius, enganxats als llocs on se suposa que hi ha perill. I el perill és a tot arreu. El perill ens envolta. I pensar que durant els primers 33 anys de la meva vida, a la nostra estimada Catalunya profunda, no n’he sigut conscient, d’això... A les escales i a les voreres de Melbourne, hi posa "watch your step" ("vigila on fots el peu"); a les parades de bus, posa "keep left" o "keep right" (depèn d’on vinguis) amb una fletxa que t’indica que no baixis de la vorera; també és molt bo aquest: "hazard traffic ahead" ("perill, trànsit"), posat al costat de les carreteres, és clar. Un altre de boníssim: a partir de la tercera lleixa d’absolutament tots i cadascun dels prestatges que hi ha a la biblioteca i als despatxos de la universitat, hi ha un adhesiu enganxat que posa "use ladder to access" ("accediu-hi amb una escala")... Per exemple, a la tercera lleixa del meu despatx hi ha un llibre que necessito des de fa dies. Però encara no l’he agafat! Tot i que hi arribo perfectament, tinc por que, si no hi pujo amb una escala, saltin totes les alarmes de l’edifici, em detinguin i em fotin fora del país!!

Un dels meus passatemps favorits és, a les poques converses que tinc amb gent d’aquí, explicar-los que he llegit al diari que els analistes polítics preveuen un futur atac terrorista a gran escala a alguna de les grans ciutats de l’eix Austràlia-Japó. N’hi ha hagut un a Amèrica (el famós 11-S), dos a Europa (Londres i Madrid), i ara tocaria Austràlia, per acabar de desestabilitzar l’economia occidental. Quan ho explico, se’ls posa la cara blanca de terror i es comencen a ofegar d’angoixa. Clar, si viuen cagats de por per tots aquests rètols que recorden les 24 hores del dia tots els accidents domèstics que es poden patir... no vegis un atac terrorista!! "Caution, Bin Laden approaching"... jijiji...

TO BE CONTINUED

*************

From: david

To: tothom

Sent: Friday, November 8, 2005, 02:11:33 PM

Abans de continuar, una observació: sou uns verros. I, el que és mes greu, unes verres! Intentant aplicar al meu diari de viatge l’estil d’un best-seller com "El codi Da Vinci", vaig escriure el títol del punt 4, "La meva primera experiència sexual a Austràlia", per, acte seguit, deixar-ho tot en suspens amb un "to be continued"... El tonto del Dan Brown ho fa, això: escriu capitolets curts, i sempre talla l’acció en el punt àlgid, amb la qual cosa tens ganes de seguir llegint per saber si la bala que acaba de sortir de la pistola del dolent impactarà en el bo o, pel contrari, la bona, que estima al bo, haurà arribat a temps d’interposar el seu cos en la trajectòria del projectil. "Quin tema provocarà que els lectors tinguin ganes de continuar llegint aquestes nefastes cròniques antipodals?", em vaig preguntar. "El sexe", em vaig respondre. I, vista la quantitat de mails que he rebut de l’estil "ei, t’has oblidat d’enviar-me la continuació del punt 4", no em vaig equivocar.

Si voleu, apreciats lectors, el fet que el punt 4, "La meva primera experiència sexual a Austràlia", no contingui cap text, i salti directament al punt 5, és una metàfora metaliterària (potser massa subtil per poder ser entesa per un públic, diguem, general) del fet que... de sexe, res de res!! Com voleu que hi hagi sexe, si normalment el primer pas és establir un contacte verbal, i a aquesta gent els entenc menys que al Darth Vader menjant polvorons???

6. Sobre la civilització.

Sense que serveixi de precedent, posem-nos una mica seriosos. Deixeu-me reprendre el fil del que us explicava a "to protect and to serve". Em vaig oblidar de comentar-vos que a la televisió pública passen a totes hores un anunci amb imatges de maletes abandonades als aeroports, motxilles deixades al mig del carrer, i altres coses que se suposa que són sospitoses, i al final una veu en off diu "si us plau, ajuda’ns a protegir-te. Si observes qualsevol cosa sospitosa, truca’ns al telèfon blabla"... Increïble!! El terror funciona. I aquesta gent està acollonidíssima. Sembla que Austràlia és dels pocs països que encara tenen soldats a l’Iraq. Que no ens passi res.

Malgrat tot, aquesta preocupació exagerada per la seguretat és un aspecte més del que podríem anomenar "societat civilitzada". Parlo d’una societat autènticament civilitzada, del primer -primeríssim- món, i no pas del que ens podem trobar a Girona o Barcelona o Tarragona. Aquí es viu bé, i s’ha acabat. Podria posar-ne molts exemples: tothom recicla les deixalles; pel carrer no hi ha ni una sola caca de gos; molta gent va amb tramvia o amb bici; els semàfors tenen un botó que cal pitjar si vols creuar a l’altra banda, i si ets cec, un dispositiu sonor t’informa, amb intermitències de diferents tipus, sobre si pots passar, t’has d’aturar, o t’has d’afanyar (el dispositiu, per cert, té un sensor acústic, i si hi ha molt de trànsit els "clics" sonen més fort); les pelis de la tele i del cine estan rigorosament classificades perquè els pares puguin decidir si els fills les poden veure o no: "adult themes", "violence", "drug references", "sex references", "nudity", etc...

Es tracta, doncs, d’una mena d’estat policial? No, no exactament. No sabria dir per què, però es respira una certa sensació de llibertat. A Suïssa, si tires un paper a terra, els veïns et salten al damunt, et porten a la policia i passes la resta de la teva vida a la presó. A Anglaterra, si tires un paper a terra, els veïns et diuen "perdoni, li ha caigut aquest paper a terra", i te’l tornen. A Melbourne, si tires un paper a terra, no passa res de res. Però, no sé per què, tampoc no et ve de gust tirar-l’hi.

S’hi està bé aquí, coi. I, repeteixo, no sabria explicar per què. Potser és, només, per allò que diuen, que tothom vol el que no té. Que tothom voldria tenir una vida diferent a la que té. Potser és nomes per això, que jo alucino amb el clima, els paisatges, la gent i el bon rollo d’Austràlia. I potser és només per això, que els joves turistes australians alucinen amb els pixums i els vòmits que inunden el barri vell de Barcelona, les caques de gos que arrebossen les nobles llambordes del call jueu de Girona, o les batalles campals entre bandes de borratxos a les nits d’estiu de la Costa Brava.

7. La mida SÍ importa.

TO BE CONTINUED

*************

From: david

To: tothom

Sent: Sunday, November 19, 2005, 04:41:02 PM

7. La mida SÍ importa.

Si doneu un cop d’ull a qualsevol guia turística de la Costa Brava, Spain, Catalonia, sud d’Europa, etc, i aneu a les pàgines dedicades a Girona (segur que hi ha unes paginetes dedicades a Girona: ara s’ha posat de moda, es veu que és una ciutat molt interessant, amb molta cultura i tal), invariablement hi trobareu la frase "La catedral de Girona és un edifici únic: és la catedral gòtica d’una sola nau més gran del món".

Hummmm.... reflexioneu-hi, sisplau. Torneu a llegir la frase: "la catedral de Girona és un edifici únic: és la catedral gòtica d’una sola nau més gran del món".

S’ha de reconèixer que el tiu que va inventar aquest eslògan tenia un gran sentit del màrqueting. I també creia que la humanitat és tonta. Amb raó!! A veure... analitzeu l’expressió "la més gran del món"... DEL MÓN. Siguem seriosos!! Vosaltres heu vist gaires catedrals gòtiques a Àfrica, Amèrica o Oceania?? No!! Per definició, les catedrals gòtiques estan a Europa!! Posats a fer, per què no diuen "la catedral gòtica més gran del Sistema Solar"?? A més a més... anant pel món, o pel Sistema Solar, heu vist gaires catedrals gòtiques amb una sola nau?? No, és clar que no!! El 99% de les catedrals estan construïdes amb tres o cinc naus, és la planta típica d’una catedral gòtica!! A l’Edat Mitjana ningú construïa amb una nau. Només hi ha dues possibilitats: o bé l’arquitecte que va construir la catedral de Girona era un freak de collons, o bé se li va acabar el pressupost a mig fer i va pensar "deixem-ho així, no ho toquem, que de moment s’aguanta".

O sigui, el fet que l’arquitecte que va dissenyar la catedral de Girona va tenir una infància difícil s’ha transformat en "Girona té la catedral gòtica d’una sola nau més gran del món". Siguem seriosos!!

Aquesta reflexió venia a tomb perquè precisament us volia parlar de les mides. Aquí, a Austràlia, no necessiten recórrer a aquesta mena d’exageracions publicitàries. Tot és gros, molt gros, i no només les catedrals. Els animals, les plantes, les persones, estan hiperdesenvolupats. L’excepció són els xinos i japos, però em sembla que també són més grossos que els nostres. El gran arbre que en Pepus té al jardí de casa seva (considerat, per als qui no ho sàpiguen, com una mena de patrimoni de la ciutat de Girona) és un simple bonsai ridícul quan el comparem amb l’arbre més esquifit que et puguis trobar a qualsevol avinguda de Melbourne. Els cotxes també són grossos: tot són sedans, furgonetes, monovolums i limusines. Els parcs públics són realment immensos. Fins i tot els iogurts, són grans: 200 centímetres cúbics, contra els nostres 125.

Per què aquesta generositat, aquesta exaltació de la naturalesa? L’explicació és molt senzilla. Austràlia té una superfície similar a la d’Europa (uns 8 milions de kilòmetres quadrats segons el Sr. Google). En canvi, sabeu quantes persones hi viuen? Doncs... en total, menys que a Ciutat de Mèxic: només 20 milions! Això vol dir que en cada kilòmetre quadrat hi ha només dos tius i mig, exactament al contrari que a les nostres latituds, on et trobes mil tius cada dos kilòmetres i mig. A Austràlia cada arbre, cada planta, cada animal, fins i tot cada xino i cada japo, pot inhalar amb exclusivitat tants milions de metres cúbics d’aire pur com vulgui, i així créixer content i desenvolupar-se sense límits.

TO BE CONTINUED

*************

From: david

To: tothom

Sent: Sunday, December 19, 2005, 04:41:02 PM

8. Careful with that axe, Eugene

Aquests tres mesos que porto a Austràlia m’han anat molt bé per descobrir que sense estar informat es viu molt bé. En realitat, és bastant difícil ignorar els centenars de mails que m’arriben amb powerpoints sobre l’Estatut, La Caixa, en Carod-Rovira, en Bin Laden, les enquestes al diari ABC sobre si Catalunya és o no és una nació... Es fa molt dur tancar els ulls a tota aquesta valuosíssima informació, tan verídica, tan rigorosa... tan "contrastada", que diuen els periodistes. Però... miracle!! Quan ho aconsegueixes, quan aconsegueixes tancar els ulls i tapar-te les orelles (ajudat, és clar, per l’entorn anglòfon i la no existència de diaris, teles i ràdios en algun idioma comprensible) és una delícia. És una mena de retorn a la prehistòria, un temps en què, segurament, a les nits d’hivern, quan s’apagava el foc i sorties de la cova i miraves al cel, encara podies percebre el silenci absolut.

La televisió aquí a Austràlia és igual de merdosa que a Europa. O gairebé igual: aquí fan "CSI Nueva York", i alla no sé si era Miami o Los Angeles. Hi ha, però, una excepció que m’ha salvat la vida i m’ha permès no morir-me d’avorriment. Hi ha un canal molt catxondo que es diu SBS. A la franja nocturna, es dediquen a passar películes no americanes. Vull dir, explícitament no americanes. Tan explícitament, que abans de començar la peli passen la següent caràtula: sobre un fons negre, apareixen unes lletres blanques que diuen "Hugh Grant interpretant un bon noi". Se sent en Hugh Grant dient "err... hummm... well... in fact.... eerrr... yeah.... but...". Lletres blanques dient "Hugh Grant interpretant un noi enamorat". Se sent en Hugh Grant dient "mmmm.... yeah... I mean.... err... but... well...". Més lletres blanques dient "Hugh Grant interpretant un malvat". Se sent en Hugh Grant dient "mmm.... but... no.... I mean.... yeah... errr...". Al final, torna la pantalla fosca i una veu en off diu "See what the rest of the world has to offer". Hi ha una variant d’aquesta caràtula, en la qual se sent una veu ronca parodiant al Bruce Springsteen i cantant, de fet cridant, "Boooore in the U.S.A., I was boooooore in the U.S.A".

Perdoneu que us foti un rollo excessiu, però aquest canal m’ha fet redescobrir el cinema. Jo ja portava uns quants anys pensant que el cinema estava totalment esgotat, que les pelis americanes són estúpides i les no americanes són intelectuals i avorrides. Doncs no. Òbviament les pelis americanes són estúpides, però resulta que hi ha la tira de pelis japoneses, sueques, alemanyes, colombianes o iranianes que són entretingudes sense ser subnormals!! Una gran notícia. "No te acostarás sin saber una cosa más".

Canviant de tema, segueixo estant impressionat pel tema del terrorisme i la seguretat. Un comentari ràpid, perquè veieu que aquesta gent està cridant el mal temps ("tanto va el cántaro a la fuente..."). L’altre dia, a Federation Square, el centre neuràlgic de Melbourne, en ple dia i amb milers de participants, es va organitzar... un simulacre d’atemptat terrorista!! Ambulàncies amunt i avall, bombers i policies disfressats amb les seves millors gales donant ordres a la penya, helicòpters sobrevolant la zona zero, psicòlegs oferint mantes i termos de cafè a adolescents histèrics... Es veu que era una prova per saber com reaccionarà la població davant de l’atemptat que, amb probabilitat 100%, hi haurà els propers dies a Melbourne. Marededéu senyor.... L’Osama es deu estar partint el cul!!

I, per acabar, l’única notícia que trobo que val la pena destacar, de les moltes que m’arriben en forma de mail no desitjat. Cito textualment: "Científicos chinos descubren que el Everest mide casi cuatro metros menos". Segur que s’han limitat a descomptar l’acumulació de neu al capdamunt de la muntanya. I segur que han publicat la troballa en una revista científica amb un índex d’impacte molt alt. La mare que ens va parir...

*************

La vigília de Nadal de 2005, David Juher, juntament amb la resta de passatgers del vol de British Airways BA-2129 Melbourne-Barcelona, va morir quan el Boeing 747 que els transportava va perdre el control i es va estavellar a les muntanyes del desert d’Iran. Tres anys després, encara no se n’han aclarit les causes.

Eren les 12 de la nit. A l’endemà, el meu pare havia d’ingressar a l’hospital per ser operat d’un tumor maligne a la llengua. Jo estava estirat al llit, llegint nosequè. Llegia amb no gaire concentració perquè, de tant en tant i sense voler-ho, tenebroses imatges d’un futur amb sofriment, malaltia i mort m’entelaven el cervell i em feien desviar l’atenció. Vaig sentir com els meus pares apagaven la televisió i es disposaven a anar a dormir. Llavors va venir l’habitual successió d’imatges i sons: el llum encès del passadís, la porta del lavabo que s’obre, el raig de pipí que cau, el calaix de les pastilles, el dringar de les ampolles a la nevera... El meu pare va entrar a l’habitació. Portava un objecte a la mà. Se’m va acostar i em va allargar l’objecte. Era un ganivet. Una navalla petita, forta i massissa, d’aquelles que es repleguen a dins del mànec. Em va dir “té, agafa aquesta navalla, pot ser molt útil, mai se sap”. Amagant instintivament el meu desconcert, la vaig agafar, la vaig observar de prop, la plegava i desplegava per mostrar un cert interès, “ah vale, guai, merci”, i me la vaig guardar al calaix. Em va dir “Bona nit”. Jo vaig dir “Fins demà”. La meva mare, des del fons del passadís, va dir “bona nit, fins demà”. Jo “bona nit”. Al cap d’un minut tot estava en silenci. Vaig obrir el calaix i vaig tornar a examinar la navalla. Res d’especial: “que estrany... per què faré servir jo mai una navalla així? no la portaré pas a sobre... home, tenir-la al calaix pot fer algun servei en una determinada circumstància, com també pot fer algun servei tenir-hi un martell, o una bombeta de 60 watts”... El meu pare i jo ens estimem, com suposo que s’estimen la majoria de pares i fills. Mai no expressem amb paraules aquest amor, com suposo que tampoc no ho fan la resta de pares i fills. De fet, no parlem gaire. L’episodi de la navalla se sortia del guió. Però no vaig tardar gaire a entendre que la navalla en si, com a objecte, no tenia cap significació. La navalla podria haver estat un martell o una bombeta de 60 watts. I aleshores, tot d’una, vaig copsar la profunda significació que tenia aquella navalla.

"Rayuela", de Julio Cortázar. Una bestialitat literària. Una perla enmig de l’oceà Atlàntic. Difícil i inabastable, però definitiva. Probablement serà "el millor llibre de la meva vida" durant uns quants anys. I potser això és així només perquè en alguns moments els personatges d’Horacio Oliveira i la Maga s’acosten perillosament a mi. Es fusionen amb mi. Sé el que pensa Horacio, reconec la manera de viure de la Maga, entenc a Horacio i entenc a la Maga. En algun lloc he llegit que, en algun sentit que no recordo, "Rayuela" és similar a "Ulysses" de James Joyce. Recordo que fa anys vaig provar de llegir "Ulysses" i no vaig passar de la tercera pàgina. Allò no anava amb mi. Ni ho entenia, ni em deia res, ni m’afectava. Era una pèrdua de temps. El mateix m’hauria passat amb "Rayuela" si l’hagués llegida fa uns anys. Però ha passat el temps i he viscut. He viscut coses similars a les que viuen Horacio i la Maga. I, malgrat que ni m’assemblo gaire a Oliveira ni encara he conegut a cap Maga autèntica, ara entenc les paraules críptiques del Julio, que m’arriben clares i contundents. Em pregunto si algun dia coneixeré una maga com la Maga d’Horacio. Suposo que no.

Hay ríos metafísicos, ella los nada como esa golondrina está nadando en el aire, girando alucinada en torno al campanario, dejándose caer para levantarse mejor con el impulso. Yo describo y defino y deseo esos ríos, ella los nada. Yo los busco, los encuentro, los miro desde el puente, ella los nada. Y no lo sabe, igualita a la golondrina. No necesita saber como yo, puede vivir en el desorden sin que ninguna conciencia de orden la retenga. Ese desorden que es su orden misterioso, esa bohemia del cuerpo y del alma que le abre de par en par las verdaderas puertas. Su vida no es desorden más que para mí, enterrado en prejuicios que desprecio y respeto al mismo tiempo. Yo, condenado a ser absuelto irremediablemente por la Maga que me juzga sin saberlo. Ah, déjame entrar, déjame ver algún día como ven tus ojos.

Inútil. Condenado a ser absuelto. Vuélvase a casa y lea a Spinoza. La Maga no sabe quién es Spinoza. La Maga lee interminables novelas de rusos y alemanes y Pérez Galdós y las olvida en seguida. Nunca sospechará que me condena a leer a Spinoza. Juez inaudito, juez por sus manos, por su carrera en plena calle, juez por sólo mirarme y dejarme desnudo, juez por tonta e infeliz y desconcertada y roma y menos que nada. Por todo eso que sé desde mi amargo saber, con mi podrido rasero de universitario y hombre esclarecido, por todo eso, juez. Déjate caer, golondrina, con esas filosas tijeras que recortan el cielo de Saint-Germain-des-Prés, arranca estos ojos que miran sin ver, estoy condenado sin apelación, pronto a ese cadalso azul al que me izan las manos de la mujer cuidando a su hijo, pronto la pena, pronto el orden mentido de estar solo y recobrar la suficiencia, la egociencia, la conciencia. Y con tanta ciencia una inútil ansia de tener lástima de algo, de que llueva aquí dentro, de que por fin empiece a llover, a oler a tierra, a cosas vivas, sí, por fin a cosas vivas.

Poesia inútil - part I

Els nostres dies són

tecnològics,  

ràpids, estructurats.  

Els nostres dies estan  

planificadament ocupats.

Creiem que els nostres actes  

tenen conseqüències rellevants,  

conseqüències que seran causes  

que provocaran uns efectes  

que portaran més conseqüències,  

i la maquinària rutllarà,  

o sigui que ens esforcem  

a fer les coses com cal,  

un esforç que els nostres clients  

sabran apreciar.

Vivim sota un cel  

de llums halògens i metacrilat,  

però les cançons  

i els llibres i el cinema  

que consumim quan toca  

(caps de setmana i laborables  

de 19:30 a 23:00) 

parlen de cels ennuvolats 

i postes de sol,  

i del mar i de l’amor,  

i tot això ens agrada  

com a concepte, oh sí.

I creiem que no són conceptes,  

diem que són reals i que  

els experimentem (quan toca:  

caps de setmana i laborables  

de 19:30 a 23:00),  

i que ens fan viure i ens salven.

Per sort, ahir em vaig despertar  

i vaig tornar al món real.  

Vaig prendre l’espasa i la flama.  

La lluita contra els dimonis ctònics  

és acarnissada,  

en el darrer combat han caigut   

dues de les nostres ciutats   

i ja he perdut un germà i dos amics.  

Però la moral encara és alta  

i ahir la sang malvada  

va rajar abundosament  

a l’altra banda de les muralles.  

Denèbola va ser una gran guerrera,  

i tots els altres també.  

Vam esberlar cranis  

i vam tallar membres.  

Vam resistir heroicament   

les embestides dels tirans,  

l’atac de les hordes d’homuncles   

i les mossegades dels vampirs.  

Per fi, al capvespre, 

es restablí la calma  

i enmig de bassals  

de fang i de sang,  

entre columnes de fum espès,  

vam celebrar la victòria.  

Els infants cantaven  

agafats de la mà i fent rotllana.  

Estols de coloms fosforescents  

volaven en formació a gran altura.  

Un mag va extreure un conill  

d’un barret de copa.  

El Fènix renaixia de la cendra  

i el cicle de la vida recomençava  

a cada racó i en cada plec.  

Les llavors esclataven.  

Pètals acolorits i tendres fulles  

sotmetien la seva bellesa  

al judici estètic de poetes i pintors.  

I ja de matinada

els guerrers i les guerreres

ens vam estimar.

En una cambra fosca, al costat del foc,  

vaig estimar Denèbola  

i Denèbola em va estimar,  

i en va estimar d’altres.

Finalment em vaig adormir  

i un altre cop em va capturar  

el malson acrílic.