"Rayuela", de Julio Cortázar. Una bestialitat literària. Una perla enmig de l’oceà Atlàntic. Difícil i inabastable, però definitiva. Probablement serà "el millor llibre de la meva vida" durant uns quants anys. I potser això és així només perquè en alguns moments els personatges d’Horacio Oliveira i la Maga s’acosten perillosament a mi. Es fusionen amb mi. Sé el que pensa Horacio, reconec la manera de viure de la Maga, entenc a Horacio i entenc a la Maga. Intueixo el que passarà uns capítols més enllà... i ho encerto, i passa. En algun lloc he llegit que, en algun sentit que no recordo, "Rayuela" és similar a "Ulysses" de James Joyce. Recordo que fa anys vaig provar de llegir "Ulysses" i no vaig passar de la tercera pàgina. Allò no anava amb mi. Ni ho entenia, ni em deia res, ni m’afectava. Era una pèrdua de temps. El mateix m’hauria passat amb "Rayuela" si l’hagués llegida fa uns anys. Però ha passat el temps i he viscut. He viscut coses similars a les que viuen Horacio i la Maga. I, malgrat que ni m'assemblo gaire a Oliveira ni encara he conegut a cap Maga autèntica, ara entenc les paraules críptiques del Julio, que m’arriben clares i contundents. Em pregunto si algun dia coneixeré una maga com la Maga d’Horacio. Suposo que no.

Hay ríos metafísicos, ella los nada como esa golondrina está nadando en el aire, girando alucinada en torno al campanario, dejándose caer para levantarse mejor con el impulso. Yo describo y defino y deseo esos ríos, ella los nada. Yo los busco, los encuentro, los miro desde el puente, ella los nada. Y no lo sabe, igualita a la golondrina. No necesita saber como yo, puede vivir en el desorden sin que ninguna conciencia de orden la retenga. Ese desorden que es su orden misterioso, esa bohemia del cuerpo y del alma que le abre de par en par las verdaderas puertas. Su vida no es desorden más que para mí, enterrado en prejuicios que desprecio y respeto al mismo tiempo. Yo, condenado a ser absuelto irremediablemente por la Maga que me juzga sin saberlo. Ah, déjame entrar, déjame ver algún día como ven tus ojos.

Inútil. Condenado a ser absuelto. Vuélvase a casa y lea a Spinoza. La Maga no sabe quién es Spinoza. La Maga lee interminables novelas de rusos y alemanes y Pérez Galdós y las olvida en seguida. Nunca sospechará que me condena a leer a Spinoza. Juez inaudito, juez por sus manos, por su carrera en plena calle, juez por sólo mirarme y dejarme desnudo, juez por tonta e infeliz y desconcertada y roma y menos que nada. Por todo eso que sé desde mi amargo saber, con mi podrido rasero de universitario y hombre esclarecido, por todo eso, juez. Déjate caer, golondrina, con esas filosas tijeras que recortan el cielo de Saint-Germain-des-Prés, arranca estos ojos que miran sin ver, estoy condenado sin apelación, pronto a ese cadalso azul al que me izan las manos de la mujer cuidando a su hijo, pronto la pena, pronto el orden mentido de estar solo y recobrar la suficiencia, la egociencia, la conciencia. Y con tanta ciencia una inútil ansia de tener lástima de algo, de que llueva aquí dentro, de que por fin empiece a llover, a oler a tierra, a cosas vivas, sí, por fin a cosas vivas.

Personatges:

A: una filòsofa
B: un filòsof
C: un catxondo
D: una revolucionària
E: una hippy esotèrica
F: un intel·lectual
G: un matemàtic
H: una catxonda

I, J, K, L: quatre quaternions riallers i divertits

Teló abaixat. Per davant, unes cadires posades en fila, de cara al públic. La frase "Aquesta frase és falsa" projectada a la part alta del teló. Actors asseguts a les cadires, mirant al públic.

A - No creieu que tota afirmació és una opinió?

B - I que tota negació és l’afirmació d’un contrari... i és, doncs, també una opinió?

A - Així doncs... No us sembla que podríem deixar de banda les afirmacions i les negacions, i parlar fent preguntes? Vull dir: fent només preguntes?

B - Oi que sembla evident que en una conversa a base d’interrogants no hi ha cap possibilitat de mentir?

A - No és aquesta la manifestació més humil i sincera del diàleg?

C - Però no us posa una mica nerviosos, això de parlar només amb preguntes?

A - Oi que costa molt? Hi estem acostumats, a fer preguntes? En fem gaires, al cap del dia? Quin percentatge de les paraules que diem al llarg d’una jornada correspon a interrogacions? I al llarg de tota una vida?

D - Quina acció és més valenta: afirmar, o qüestionar?

E - Com seria la nostra vida si ja haguéssim trobat resposta a totes les nostres preguntes?

F - Escolteu, i si llegeixo en veu alta o recito de memòria un fragment d’un llibre? Oi que no estaré expressant cap opinió meva, sinó exposant la de l’autor?

D - Que potser et penses que és gaire diferent, la situació, quan les paraules que pronuncies no vénen de cap llibre sinó que surten de tu mateix? De debò creus que les teves opinions són realment teves?

F - [posant cara de decepció, però repensant-s’ho al cap d’un moment...]
"No tenim dos ulls, com vosaltres?
Òrgans, dimensions, sentits, afectes i passions?
No ens nodreixen els mateixos aliments
i ens fereixen les mateixes armes?
No patim les mateixes malalties
i ens guareixen els mateixos remeis?
No ens escalfa el mateix estiu
i ens refreda el mateix hivern?
Si ens punxeu, ¿no sagnem?
Si ens feu pessigolles, ¿no riem?
Si ens emmetzineu, ¿no ens morim?"

B - Què és el que ens uneix a tu, a mi, a nosaltres, a vosaltres, a Einstein i a Hitler, i alhora ens diferencia dels elefants, les balenes, els insectes i els telèfons mòbils?

H - Què és la consciència? Saber que jo sóc jo i que algun dia deixaré de ser-ho?

E - Quan ens fem preguntes i ens observem a nosaltres mateixos i a tot allò que ens envolta... estem intervenint en la creació del món, que encara no està acabada?

H - I quan mirem a dins nostre, no és l’univers sencer que es replega sobre si mateix i s’observa? No hi ha, a l’interior de cada un de nosaltres, una còpia perfecta i sencera de tot l’univers?

G - La frase que està escrita aquí al damunt  [ assenyala el teló ] és certa, o és falsa?

F - ¿Si és certa, és falsa.... i... si és falsa... llavors és certa??

G - Si apliquem aquella fe d’errates que deia "on diu on diu ha de dir ha de dir, i on diu ha de dir, ha de dir on diu"... com queda la fe d’errates?

H - Hi ha alguna altra paraula per a la paraula sinònim?

C - Puc anar al lavabo? [ s’aixeca per anar-se’n, però de sobte entren quatre personatges nous: I, J, K i L. Entren corrent, cridant, empaitant-se, passant-se una pilota, rient... C torna al seu lloc. ]

I - Per què separat s’escriu tot junt i tot junt s’escriu separat?

J - Per què a l’hemisferi nord els remolins d’aigua giren en el sentit de les agulles del rellotge, i a l’hemisferi sud giren en sentit contrari?

K - Per què sóc un porc segons l’horòscop xinès i un escorpí segons l’horòscop occidental?

L - Són el mateix dues tasses de te que dues tetasses?

I - Us heu fixat que les ballarines de ballet clàssic sempre van de puntetes? Per què no agafen gent més alta, als càstings?

J - Per què al Pol Nord hi fa tant de fred, si és l’únic lloc del planeta a on només hi bufa vent del sud?

K - La versió porno de la Guerra de les Galàxies... és una pel·lícula de ciència-fricció?

L - Som el resultat de la Llei del Mínim Esforç aplicada a Déu?

I - De quin color són els divendres?

[ I, J, K, L marxen entre crits i rialles. Tot torna a quedar en silenci. ]

E - Què vols dir quan dius que m’estimes?

H - Per què creiem que els motius pels quals ens enamorem d’algú són complexos, elevats i profunds? Per què no podem acceptar que en realitat són simples i terrenals?

D - I per què els motius pels quals no ens enamorem d’algú són encara més simples i terrenals?

A - Quantes dimensions té l’Univers?

B - El destí està escrit? O, pel contrari, tenim llibertat per decidir els nostres actes? No depèn això, en darrer terme, del número de dimensions temporals que té l’Univers com a varietat topològica?

D - Com sé que sou realment qui creieu ser, i no pas uns actors declamant preguntes ideades per un dramaturg misteriós i inaccessible?

F - En aquest cas, qui és el dramaturg? ... I qui és el públic?

C - Quant ha costat l’entrada?

G - Si prenem un conjunt qualsevol i n’eliminem uns quants elements, ens queda un conjunt més petit?

G - 1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11,12,13... Quants números hi ha?

G - I si del conjunt de tots els números n’eliminem els senars, i només ens quedem amb els parells, ens queda un conjunt amb menys elements?

[ A i H pronunciant en veu alta, cada un, un número al mateix temps que l’altre ]
A - 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 ...
H - 2, 4, 6, 8, 10, 12, 14, 16 ...

F - No era Hölderlin qui va dir "si no ens ocupem de l’infinit, no val la pena que ens ocupem de res"?

E - Però què hi ha, d’infinit, en les nostres vides? Què hi ha d’infinit en tu, per tu, o fins i tot fora de tu, si la teva vida tard o d’hora s’acabarà?

G - Si preneu dues circumferències concèntriques, quina conté més punts, la grossa o la petita? És a dir, la de fora o la de dintre?

D - Oi que qualsevol recta radial que parteixi del centre tallarà la circumferència interior en un punt i la circumferència exterior en un altre punt? Oi que això passarà amb totes i cada una de les rectes radials que parteixen del centre? Oi que, per tant, cada punt de la circumferència petita està aparellat amb un punt de la grossa? Així doncs, si els punts d’una i altra estan perfectament aparellats, oi que totes dues circumferències tenen el mateix número de punts?

B - Però llavors... per què la de fora és més gran que la de dintre?

H - Si acaricies un cercle... es torna viciós?

F - Per què el número pi, que expressa la relació entre el perímetre i el diàmetre d’un cercle, té infinites xifres decimals que no es repeteixen mai i que contenen qualsevol seqüència finita que puguem imaginar? Per què aquesta complexitat extrema està amagada precisament en la més equilibrada i simple de les figures geomètriques?

D - Per què la raó àurea, que és un altre nombre amb infinites xifres decimals que mai no es repeteixen, regeix les proporcions de les pintures renaixentistes, els cristalls de neu, les fulles de les falgueres, les consonàncies en l’harmonia musical i les trajectòries dels planetes?

E - Què va ser primer, el número pi o la circumferència? La raó àurea o els cristalls de neu? Els planetes o les seves òrbites?

B - Si la vida és biologia, i la biologia és química, i la química és física, i la física és matemàtica... Llavors... la vida és matemàtica?

[ Tornen a entrar I, J, K i L. Es posen a davant de tot, de cara al públic, en fila, tapant als altres. Ara el seu posat és més seriós. ]

I - L’ordre dels factors altera el producte?

J - Per què hi ha gent que estima sense pensar i hi ha gent que pensa sense estimar?

[ K s’avança lentament i s’acosta encara més al públic, mirant-lo fixament. Llarga estona de silenci. ]

K - Què faríeu si us diguessin que el món s’acaba demà a les 7 del matí? Com seria la vostra última nit? Miraríeu les estrelles de manera diferent? Potser les miraríeu de debò? Voldríeu aturar el temps? Voldríeu tocar la lluna? Acomiadar-vos del mar? ... Fer una trucada?