Francesc, 20/12/2001

Vejam, setciències: series capaç de descobrir algun missatge ocult permutant les lletres dels següents noms: Helga, Hilde, Helmut, Holde, Hedda i Heide? T'explico: són els descendents del matrimoni Magda i Joseph Goebbles, prototip de família nazional-socialista que, abans de suïcidar-se, van assassinar els seus fills amb una càpsula d'àcid prússic al mateix búnker on dos dies abans Hitler s'havia fotut un tret al cap. El totpoderós ministre de propaganda del tercer Reich i la seva dona havien jurat fidelitat absoluta al Führer.

El missatge encriptat, si és que n'hi ha cap -a part de l'evident voluntat d'assignar-los a tots, nens i nenes, noms començats amb la mateixa inicial que Hitler- serà, és clar, en alemany. Però què és això per a la teva ment privilegiada, "pequeño saltamontes"?

He deduït que es pot escriure "Heil" dues vegades, però que no és possible construir “Hitler”: falta la r. També he observat que el número de lletres que formen el nom “Hitler” -sis- coincideix amb el nombre de fills, també sis. Però a part d'això, he estat incapaç de deduir-ne res més. Si pots, fes-me flipar, cabró!

David, 25/12/2001

Si fos modest et diria que confies massa en les meves capacitats intel·lectuals. Si fos pedant et diria que confies massa en l'amplitud de la meva disponibilitat horària. Si fos llest em compraria el llibre on s'explica l'anagrama i et deixaria de pedra solucionant l'enigma. Si fos pragmàtic m'inventaria una correspondència numèrica entre la posició de les lletres en l'alfabet germano-gòtic i els termes d'una sèrie aritmètica que convergeix al número pi.

Com que no sóc exactament res d'això, simplement t'envio a prendre pel cul i aprofito l'avinentesa per desitjar-te un bon Nadal.

Francesc, 25/1/2003

Et copio el següent paràgraf del llibre "El bucle melancólico" d'en Jon Juaristi, professor d'antropologia a la universitat del País Basc i actual dirigent de l'Instituto Cervantes. Potser et sonarà, perquè darrerament sembla que escrigui els discursos més antinacionalistes del senyor Aznar. Tot i així, les opinions d'aquest "nacionalista español", tal i com ell s'autoqualifica, no són fàcilment destruïbles. Aquí en tens un petit exemple.

”Puede afirmarse que nunca se perdió una patria gallega, catalana o vasca, sino un imperio -el español- del que habían sido fieles soportes los gallegos, catalanes, asturianos, aragoneses, castellanos, andaluces, extremeños y, no faltaba más, los vascos. Nada tiene de extraño, en tal sentido, que fuera precisamente la crisis de la última década del XIX, con la guerra de Cuba y Filipinas, el contexto en el que emergieron los nacionalismos periféricos, estrictamente contemporáneos de los regeneracionismos y del nacionalismo español de la generación del 98. Porque el nacionalismo vasco no fue en su origen (o lo fue solamente en sus aspectos más superficiales) una reacción a la industrialización del país y a la consiguiente crisis de la sociedad tradicional, como se ha dicho repetidamente, sino una consecuencia directa de la disolución del imperio".

No sé per què, però intueixo que els millors lingüistes surten d'entre parlants de llengües maternes preocupats per la seva extinció. Els catalans en som un bon exemple. La veritat és que, a part d'en Pompeu Fabra, no conec cap altre lingüista. Si més no, no conec cap altre lingüista els resultats de les investigacions del qual hagin tingut tanta transcendència com les d'aquell home de ciències. Ignoro si era nacionalista, tot i que puc comprendre que tant convergents com socialistes se'l vulguin fer seu. Potser és que només un científic fou capaç de tractar un tema tan carregat d'emotivitat i no deixar-s'hi arrossegar. Segurament, no era nacionalista. Pensem una mica sobre aquesta paraula. Na-ci-o-na-lis-ta. Darrerament se sent molt. Si no la busco al diccionari, em suggereix quelcom de nació. I perdona per l'ús d'aquest "quelcom", però trobo que aquí està molt ben posat, no sona pretensiós. Tal com et deia, el problema s'agreuja, perquè estem obligats a definir primer Nació si volem definir com cal nacionalista. I a mi, i també sense ganes d'agafar el diccionari, Nació em suggereix un espai, físic o imaginari, però un lloc en definitiva.

De fet, crec que una nació, com a tal, no pot existir sense compartir esferes tant físiques com imaginàries. M'explicaré: dels jueus sempre s'ha dit que eren un poble sense nació. S'equivocaven. De fet, només eren una comunitat que no tenia un espai físic en el qual desenvolupar el seu imaginari de nació. Diguem que tenien voluntat de ser, d'existir, de sentir-se diferenciats, tenien allò imaginari, però encara no s'havien comprat la parcel·la. I amb l'ús del verb comprar no vull molestar cap jueu. No sé per què, però crec que tot això sona molt convergent. Pudentment pujolista, però és que en Pujol té un discurs nacionalista molt gruixut. Molt difícil d'enderrocar. A part que no tinc pas massa clar que s'hagi d'enderrocar. Perdona la meva manca total i absoluta de fe en l'existència d'un ésser sobrenatural que regeixi, o no, els nostres designis, però trobo una brutalitat que avui dia un poble, comunitat o grup de persones argumenti la seva pertinença a un lloc determinat perquè ho diu un llibre d'arrels divines. No és acollonant que això passi vint-i-un segles després que l'home hagi pres consciència d'allò que realment és?

Realment, estem molt fotuts. I repeteixo, no tinc res en contra dels jueus, però és que n'hi ha tantes, de comunitats que han estat tant, o més, putejades. Ara bé, per què l'exemple jueu se m'ha fet tan llépol a l'hora de parlar de Nació? Senzillament, perquè crec que precisament foren ells els qui van ajudar, i molt, a construir (i també a treure'n partit) una organització territorial de tipus nacional. I això sí que els fa únics. Fixa't que ajudaren a construir un concepte sense posseir una de les eines que fan possible el funcionament pacífic d'aquest sistema: un xalet a Benidorm. Per això, el concepte de nació no pot ser vàlid com a referent mundial si abans no es fa entendre a la humanitat que allò que comparteix és únic i indivisible: el món.

El proper dia parlaré de per què crec que els catalans són, en el fons, ben poca cosa. I és perquè penso que tots som molt conscients que el dia que perdem la nostra llengua no se'ns podrà diferenciar de la resta d'espanyols. I em sap molt de greu que aquesta idea provoqui més d'un atac de feridura als nacionalistes catalans.

David, 27/1/2003

"Fill de puta...", "fill de puta...", "fill de puta..."

Aquestes paraules ressonen repetidament a dins del meu cervell des d'ahir a les 12:15 de la nit, hora exacta en què, encuriosit, vaig decidir obrir el llibre que em vas deixar del Jon Juaristi, per fer-hi una ullada i decidir si valia la pena.

La locució adjectiva "fill de puta" no es refereix al nacionalista espanyol Juaristi, sinó a tu (i és obvi que qui conegui la teva santa mare exclourà la interpretació textual del qualificatiu). I és que, des de la primera ratlla de la introducció, no vaig poder separar els ulls del paper. Avui al matí tenia feina i m'havia de llevar relativament d'hora, i a més necessitava dormir i descansar bé per poder estar tan en forma com fos possible. Doncs bé. Des de les 12:15 fins a les 6:00 de la matinada no he aclucat l'ull. He dormit tres hores. Per què? Doncs perquè el llibre m'ha captivat, m'ha posseït, m'ha impedit actuar amb seny i racionalitat. Simplement no podia tancar el llibre, apagar el llum i esperar el son. Desesperat, m'he adonat que allò que llegia era tan interessant, culte, documentat i elevat, que no podia deixar-ho.

He devorat 153 pàgines, gairebé la meitat del llibre. Són les pàgines que corresponen a les biografies d'Unamuno, Sabino Arana i contemporanis seus. I hagués consumit més pàgines si no fos perquè la lectura, plena de referències històriques i de terminologia complicada de camps tan diversos com l'antropologia, la literatura clàssica, la lingüística i la política, es fa extremadament lenta i difícil, i requereix -com a mínim i per dir-ho suaument- grans dosis de paciència, tanta saviesa com sigui possible i molta concentració. I això cansa.

El llibre (per sort) està molt ben escrit, el llenguatge funciona molt bé, i es podria llegir amb fluïdesa si no fos per les infinites referències creuades, que fan que un individu com jo, culturalment desèrtic en el camp de les humanitats, s'hagi d'anar aturant per poder reflexionar, consultar altres llibres i rellegir fragments anteriors per no perdre el fil de l'argumentació.

A l'autor se li veu poc el llautó. Només esporàdicament utilitza arguments poc fonamentats i de baix nivell. Només de tant en tant aflora la seva vehemència i el text d'alguns fragments s'omple d'adjectius desqualificadors com "estúpid", "ridícul", etc. Es contradiu molt poques vegades (Ivan Tubau és l'únic antinacionalista -català en aquest cas- de qui no he llegit mai cap argument contradictori; en particular, també és antinacionalista espanyol).

L'autor i el text em mereixen tot el respecte que sóc capaç d'oferir, perquè estan a anys-llum de mi en saviesa, cultura i capacitat intel·lectual. Però, per sort o per desgràcia, no han aconseguit pas fer-me veure la llum i redimir-me dels meus pecats ideològics. De moment, i ben tranquil·lament, segueixo definint-me com un antinacionalista genèric: estic en contra de tots els nacionalismes (tot i que estic una mica més en contra dels nacionalismes guanyadors -o sigui, dels que tenen estat propi- que dels perdedors). A més, sóc un separatista català: m'agradaria no ser espanyol, no m'agrada pertànyer a l'estat espanyol, no m'agrada que els meus assumptes es portin des de Madrid, no m'agrada com els poders castellans em menyspreen a mi i menyspreen la cultura escrita i parlada en la llengua de la meva mare (que, segons m'informen, s'anomena "català"), no m'agrada com els espanyols van tractar els meus avis i els meus pares (no tiro més enrera perquè no vull parlar de res que no conegui, Déu me'n guard d'arribar al 1714).

Només una puntualització: trobo molt trist que determinades lectures de gent com el Jon Juaristi, gent intel·ligent, culta i molt més autoritzada que no pas tu o jo a parlar i opinar sobre els nacionalismes, t'hagin influenciat de la manera en què ho han fet. Trobo denigrant que surti del teu cervell una frase com "els catalans som, en el fons, ben poca cosa". I de fet hi estic d'acord, en què som ben poca cosa. Però la frase no està acabada: els catalans som tan poca cosa com els espanyols, els russos, els jueus o els ximpanzès (amb qui, segons unes investigacions recents, compartim el 99'999 % del genoma, tant els catalans com els espanyols com els jueus). Una altra puntualització: sabies que s'acaba de desxifrar el codi genètic de la ceba, i resulta que és tres vegades més llarg i complex que el genoma de l'ésser humà? Més puntualitzacions: o sigui que trobes que l'únic tret diferencial, l'únic que ens separa als catalans dels espanyols, és la llengua? Molt bé. Crec que tens raó. De fet no sé pas per què t'atures a Espanya, pots ampliar moltíssim el radi: la llengua és l'únic tret essencial que diferencia un català d'un normand, un bretó, un caucàsic, un extremeny, un sicilià, un quebequès, un texà, un flamenc. Tots tenen religions semblants, costums propers, visions del món emparentades, estructures socials i familiars anàlogues. O sigui que la llengua és l'única trista característica diferenciadora. Aquest instrument amb el qual t'expresses, amb el qual parles, escrius, penses, somies, intercanvies opinions, escrius mails perillosos, en definitiva, aquest instrument amb el qual estàs condemnat a viure, perquè de fet és la vida mateixa, és l'essència del teu ésser, ets tu mateix... ara resulta que és l'única coseta, trista i miserable, que uns nacionalistes espanyols intel·lectuals i cultes han aconseguit fer-te veure que ens separa d'un extremeny. Enhorabona!! A mi també m'agradaria haver vist la llum!!! Però encara continuo en la foscor. Encara proclamo als quatre vents que no vull ser espanyol. Me la sua el que hagués passat el 1714. No em preocupa intentar esbrinar quina de les dues versions de la història és més certa, si la que s'ensenya en els col·legis madrilenys o la que s'explica a les aules catalanes. Me la sua. A mi no m'agrada que una gent més forta que jo, amb més poder econòmic, m'agredeixi. No m'agrada que la traducció catalana dels llibres sempre aparegui més tard i sigui més cara que la mateixa traducció en llengua castellana. No m'agrada que quan decideixo engegar la ràdio o la televisió, o comprar un diari, o anar al cinema, l'oferta en castellà sigui aclaparadorament majoritària. No m'agrada tenir amics aparentment intel·ligents i lliurepensadors que prediquen als quatre vents que han vist la llum, que tot és mentida, que estem enganyats, que hem de llegir més, que tot això del "ser català" és un invent... i, mentrestant, mentre nosaltres perdem el temps discutint si les nostres idees són coherents i racionals, si són prou fonamentades històricament, mentrestant, a Madrid i a la resta de l'imperi no estan d'hòsties, allà sí que ho tenen claríssim, allà sí que hi ha una mena de consens propagandístic que ho envaeix tot: tertúlies radiofòniques, pàgines d'opinió, cròniques polítiques dels diaris, informatius de cadenes de televisió públiques i privades... Allà a fora la realitat és una, gran i lliure. Sempre ha estat així i sempre ho serà. Pels segles dels segles. Amén.

I per acabar: m'agradaria pensar que si els atzars de la història haguessin estat diferents, i els catalans haguessin guanyat les batalles que en realitat varen perdre, i en aquests moments la llengua imposada a la península ibèrica fos el català, i la capital d'Espanya fos Barcelona, i l'extermini de la meitat de la població indígena de Sudamèrica als segles XVI i XVII hagués anat a càrrec de catalans, i el dictador que va morir el 1975 s'hagués dit Francesc Romaguera Galobardes, llavors jo em sentiria igualment avergonyit, fastiguejat i indignat, i tindria les coses tan clares com les tinc ara.

Sobre CRIM I CÀSTIG, de Dostoievski

David, 20/12/2004

Bon dia, estimat germà.

"Dios me libre" d'intentar definir què és i què no és literatura. No entraré, doncs, oh estimat brother, en la teva espiral provocadora inicial ("mediocridad", "nefasta y aburrida lectura", etc). [ Sóc massa ingenu, i el meu únic criteri per decidir si una obra d'art mereix aquest sublim qualificatiu es basa en "la dificultat". És un trist criteri, certament. Està basat únicament en la resposta que dono jo mateix a la següent pregunta, que em faig a mi mateix cada cop que començo la lectura d'un nou llibre: "seria jo capaç, fins i tot disposant de tot el temps del món, la inspiració més aguda i la millor de les sorts, seria jo capaç d'escriure una cosa així?". Si la resposta és "sí", aleshores denigro el llibre, invariablement m'avorreix, el qualifico de "basura" i per descomptat no tinc paciència per perdre el meu temps intentant arribar al final. Si la resposta és "no, ni en la més favorable de les circumstàncies les cavernes del meu cervell podran mai produir una cosa que ni remotament s'assembli a això", llavors la reacció és just la contrària. En el cas de Crim i Càstig, aquesta va ser la resposta. ]

Pel que fa a la resta d'apreciacions que fas sobre l'obra, t'he de dir, oh venerable brother, que la majoria em semblen irrellevants. És a dir, no és que em semblin irrellevants les teves sàvies apreciacions, sinó que el que em semblen irrellevants són els subjectes sobre els quals opines. Per exemple, a mi me la sua que sembli que tots els personatges es coneixen com si Petersburg fos un poble de 100 habitants, en lloc d'una ciutat de centenars de milers. És com criticar La guerra de les galàxies perquè els làsers que disparen les naus fan soroll, quan en realitat a l'espai buit no pot haver-hi soroll perquè les ones sonores necessiten l'aire per propagar-se. Un error físic imperdonable.

Em permets la gosadia de disposar de dos minuts més del teu temps escoltant el que tinc per dir-te? No és gens important. Seré brevíssim.

La tesi que crec que Dostoievski ens vol transmetre amb Crim i Càstig és la següent: existeix una característica única que ens uneix a tu, a mi, a Raskòlnikov, a Sònia, a la vella usurera o a José María Aznar. És una característica essencial, és a dir, ens uneix a tots nosaltres i alhora ens diferencia dels elefants, les balenes, els insectes i els telèfons mòbils. Aquesta característica és la següent: som humans. No et pensis pas que això sigui una obvietat. Per exemple, Raskòlnikov considera útil o assenyat assessinar la vella usurera, perquè és un "poll per a la nostra societat", o José María Aznar considera útil o assenyat assassinar nens iraquians, "per la nostra seguretat". Jo mateix odio José María Aznar, i considero que assassinar-lo seria un gran honor i amb aquesta acció faria un gran bé a la humanitat. Hitler (com, probablement, Raskòlnikov) odiava els jueus per ser "una raça d'usurers i de polls" (Raskòlnikov -> Nietschze -> Hitler).

Crim i Càstig és una crítica a la filosofia, la política, la psicologia i la sociologia. O sigui, és una crítica a l'aplicació del racionalisme a qualsevol cosa que no sigui la ciència natural, externa al fet humà. Guardeu-vos, ens diu Dostoievski, de les ideologies. Guardeu-vos de qualsevol intent de classificar, abstreure, teoritzar i quadricular la realitat humana. No qualifiqueu Marmeladov de borratxo i tot seguit li escopiu a la cara i el desprecieu. No anomeneu "puta" a Sónia i tot seguit li pengeu a l'armilla una identificació de color groc, per a escarni i vergonya públics. Només hi ha una única veritat fora de les ciències naturals, i és que tots sou humans. Marmeladov, i Sònia, i la vella usurera, també. L'home és la mesura de totes les coses. Dostoievski, amb la clarividència dels genis, s'avança uns quants anys i prediu l'apocalipsi vergonyant del segle XX, l'holocaust de la política, la destrucció dels humans pels humans.

Raskòlnikov és un bon home. Però, malauradament, té una ideologia. De caire filosòfic, moral i fins i tot polític ("hi ha una minoria d’éssers especials destinats a... etc. etc."). Aquestes idees l'empenyen a cometre el crim. En cap moment Raskòlnikov declara que es penedeixi d'haver matat la vella usurera. Naturalment que no se'n penedeix: ha estat coherent amb les seves idees. Aleshores, per què enfolleix? Per què Dostoievski ens el mostra en aquest estat mòrbid, malaltís, permanent? Fins a la fi dels seus dies es pregunta: "què és el que no funciona? on és l'error? quina és la dada que la meva teoria no contemplava? deu ser que en realitat jo no pertanyo a la minoria d'homes especials destinats a... etc. etc.".

Precisament, la tesi de Dostoievski és l'existència d'aquesta "dada oculta" que no és tinguda en compte per la teoria de Raskòlnikov (ni per cap altra teoria d'origen polític o filosòfic). Aquesta tesi és l'existència d'una mena de Llei Natural (Dostoievski probablament l'anomenaria "Llei Divina"), que està per sobre de qualsevol de les artificioses classificacions que el reduccionisme ideologista pugui establir ("borratxo", "prostituta", "jueu", "poll social", "comunista", "enemic del meu país", etc. etc.). Crec que els crítics literaris acostumen a presentar Dostoievski com un autor pietós, en el sentit d'apologeta de la moral cristiana. Jo em jugaria el que fos que no tenia per costum anar a l'església. Això no impedeix, però, que els cristians puguin reconèixer el seu "no mataràs" en les idees de Dostoievski, o que qualsevol ONG moderna pugui presentar Crim i Càstig com un primer esborrany (100 anys abans!) de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Fins ara, brother.

David, 30/11/2005.

Vaig experimentar la felicitat absoluta -precisament, perquè en absolut era conscient que l'experimentava- en els primers catorze anys de la meva vida, durant aquest viatge sideral que anomenem infantesa. Com que tinc 34 anys, la proporció de felicitat en el total dels anys viscuts és d'una mica més del 41%. Ni que sigui per tocar els collons a Déu, cal no lamentar-se de la gran estafa que constitueix el 59% restant. Cal fer-ho i és de justícia. Un 41% de felicitat no està gens malament.

Aquest és un dels arguments que darrerament he après a sostenir per tal de lluitar contra les ombres i barrar el pas a la follia.

Suposo que cada infantesa té les seves particularitats, tot i que sempre he defensat que totes les infanteses són iguals en essència. "El meu pare em pegava", "si fèiem els tres àpats no arribàvem a fi de mes", "la mare va morir quan jo tenia cinc anys". Tot el que vulguis. Però saps, i si no ho saps jo t'ho recordo, que en la penombra de l'habitació fosca on el teu pare borratxo et tancava amb pany i clau mentre ple de terror i amb el rostre encara cobert de llàgrimes senties els crits riallers dels altres nens que jugaven al carrer, imaginaves que eres un intrèpid guerrer galàctic, amb un gest de la teva mà transformaves els llibres de la lleixa en ocells de colors, rescataves princeses, et preocupava la salut dels teus cucs de seda i et preguntaves per què la lluna sempre torna.

Que Déu em perdoni, però declaro ara i aquí que la meva infantesa és la mateixa que la dels infants de Srebrenica, de Bagdad, de Beirut i de Varsòvia. Les imatges en primer pla que els telenotícies ens ofereixen periòdicament d'aquells nens africans de dos anys amb rostres cadavèrics que miren fixament la càmera amb els ulls injectats de sang, devorats literalment per eixams de mosques assassines, aquestes imatges, tret que hagin estat generades per ordinador i no siguin altra cosa que el producte de la imaginació d'uns creatius dements, demostren clarament que sóc un individu repugnant que de cap manera no té dret a afirmar que totes les infanteses són iguals. Quina blasfèmia! Sóc nauseabund. Des de la meva plàcida existència europea, construeixo teories abstractes per tractar de donar explicacions coherents a l'existència de l'infern. Llegeixo llibres que em parlen de l'holocaust i burgesament m'horroritzo. Escric mails tremends i després me'n vaig a sopar. Sóc fastigós. Sóc un esser roí i despreciable, un homuncle, un saltimbanqui. Un producte de la civilització.

He divagat, i em cal tornar al discurs inicial. Provem-ho.

Sovint em pregunto per què l'unic període de felicitat que experimenta l'home al llarg de la seva vida coincideix precisament amb la infantesa. La meva resposta sempre havia estat "quan ets un nen ets feliç perquè no et preguntes si ets feliç". Aquest aforisme és tan sols una petita troballa retòrica que, en part per la seva estructura autoreferent, no resisteix cap anàlisi seriosa. "El objeto definido no puede estar contenido en la definición".

Fa uns mesos, mentre passejava per aquesta mena de segona infantesa que és el Museu de la Ciència de Barcelona, vaig topar amb una llegenda escrita en els murs d'una exposició temporal. No recordo amb exactitud la temàtica de l'exposició, però sí que recordo el contingut del text explicatiu, que acompanyava el títol "El despertar de la consciència". La idea és molt simple. Què és allò que distingeix un ésser humà d'un gos, d'una mosca o del teclat d'un ordinador? La consciència. I què és la consciència? Aquesta seriosa pregunta és objecte d'abrandats debats entre científics de disciplines molt diverses, i per descomptat encara no té cap resposta clara. En canvi, a mi em va semblar que aquella frase discretament impresa en un plafó de fusta, aquella frase tan simple, tan bonica i tan terrible alhora, n'oferia la resposta definitiva.

La frase era "Jo sóc jo, i algun dia deixaré de ser-ho".

Crec que no és possible sintetitzar de manera més bella tot el cúmul d'atributs que defineixen la consciència. La constatació definitiva de la individualitat, que implica la coexistència amb altres individualitats, i la consciència clara (tornem-hi amb l'autoreferència) que tot això s'acabarà en un temps finit. Aquesta inevitabilitat...

La frase em va colpir, i vaig estar-hi donant voltes fins que al cap d'una estona se'm va fer evident un altre pensament. Em va semblar poder demostrar meridianament que en algun moment precís de l'evolució temporal de l'univers va sorgir espontàniament allò que anomeno el Primer Home. Segons ens han explicat, fa cent milions d'anys la vida al damunt d'aquest planeta es reduïa a l'existència de grans colònies d'amebes i protozous que suraven tranquils en un oceà primordial d'hidrogen, gas metà i amoníac. Acceptem que, en aquestes condicions, no hi podia haver res que tingués com a atribut allò que anomenem consciència, fins i tot admetent que no sabem definir aquest concepte amb precisió. D'altra banda, en l'actualitat la situació és tota una altra. Entre ambdós extrems, i postulant una evolució cronològica lineal, és necessari admetre l'existència d'un únic instant temporal dins els darrers cent milions d'anys en el qual un dels habitants d'aquest planeta va entendre per primer cop que "jo sóc jo, i algun dia deixaré de ser-ho". Abans d'aquest moment tràgic, sovint les sinapsis cerebrals de l'habitant en qüestió (probablement un simi que d'ara endavant anomenaré el Primer Home) havien produït patrons de sensació del tipus "tinc gana", "tinc set" o "tinc fred". Impulsos elèctrics similars esclataven constantment a l'interior dels cervells de la resta de membres de la tribu, i de cap manera no eren patrons exclusius del clan del Primer Home, ni tan sols de l'espècie a la qual pertanyia. Hi havia molts "tinc gana", "tinc set" i "tinc fred", en aquest planeta. Però mai abans no hi havia hagut cap "jo sóc jo, i algun dia deixaré de ser-ho".

Per poder entendre les conseqüències d'aquest drama en tota la seva extensió, cal adonar-se que les accions de "creure", "imaginar", "preguntar-se", "intuir" o "sospitar" requereixen un substrat intelectual més evolucionat que no pas la de "saber". Així doncs, i per acabar de reblar el clau de la Tragèdia del Primer Home, la revelació "jo sóc jo, i algun dia deixaré de ser-ho" és féu present de manera sobtada.

Podem imaginar una solitud més gran que la de l'homínid que de cop comprèn la veritable naturalesa de l'univers que l'acull? Aquell que desesperat contempla l'absurda lluita contra el fred, la gana i la set? Aquell que ni amb gestos ni amb signes ni amb crits guturals no aconsegueix de fer comprendre?

Podem imaginar una història més trista que la del Primer Home?

David, 12/8/2004

Eren les 12 de la nit. A l’endemà, el meu pare havia d’ingressar a l’hospital per ser operat d’un tumor maligne a la llengua. Jo estava estirat al llit, llegint nosequè. Llegia amb no gaire concentració perquè, de tant en tant i sense voler-ho, tenebroses imatges d’un futur amb sofriment, malaltia i mort m’entelaven el cervell i em feien desviar l’atenció. Vaig sentir com els meus pares apagaven la televisió i es disposaven a anar a dormir. Llavors va venir l’habitual successió d’imatges i sons: el llum encès del passadís, la porta del lavabo que s’obre, el raig de pipí que cau, el calaix de les pastilles, el dringar de les ampolles a la nevera... Llavors el meu pare va entrar a l’habitació. Portava un objecte a la mà. Se’m va acostar i em va allargar l’objecte. Era un ganivet. Una navalla petita, forta i massissa, d’aquelles que es repleguen a dins del mànec. Em va dir “té, agafa aquesta navalla, pot ser molt útil, mai se sap”. Amagant instintivament el meu desconcert, la vaig agafar, la vaig observar de prop, la plegava i desplegava per mostrar un cert interès, “ah vale, guai, merci”, i me la vaig guardar al calaix. Em va dir “Bona nit”. Jo vaig dir “Fins demà”. La meva mare, des del fons del passadís, va dir “bona nit, fins demà”. Jo “bona nit”. Al cap d’un minut tot estava en silenci. Vaig obrir el calaix i vaig tornar a examinar la navalla. Res d’especial: “que estrany... per què faré servir jo mai una navalla així? no la portaré pas a sobre... home, tenir-la al calaix pot fer algun servei en una determinada circumstància, com també pot fer algun servei tenir-hi un martell, o una bombeta de 60 watts”... El meu pare i jo ens estimem, com suposo que s’estimen la majoria de pares i fills. Mai no expressem amb paraules aquest amor, com suposo que tampoc no ho fan la resta de pares i fills. De fet, no parlem gaire. L’episodi de la navalla se sortia del guió. Però no vaig tardar gaire a entendre que la navalla en si, com a objecte, no tenia cap significació. La navalla podria haver estat un martell o una bombeta de 60 watts. I aleshores, tot d’una, vaig copsar la profunda significació que tenia aquella navalla.

Poesia inútil - part I

Els nostres dies són

tecnològics,  

ràpids, estructurats.  

Els nostres dies estan  

planificadament ocupats.

Creiem que els nostres actes  

tenen conseqüències rellevants,  

conseqüències que seran causes  

que provocaran uns efectes  

que portaran més conseqüències,  

i la maquinària rutllarà,  

o sigui que ens esforcem  

a fer les coses com cal,  

un esforç que els nostres clients  

sabran apreciar.

Vivim sota un cel  

de llums halògens i metacrilat,  

però les cançons  

i els llibres i el cinema  

que consumim quan toca  

(caps de setmana i laborables  

de 19:30 a 23:00) 

parlen de cels ennuvolats 

i postes de sol,  

i del mar i de l’amor,  

i tot això ens agrada  

com a concepte, oh sí.

I creiem que no són conceptes,  

diem que són reals i que  

els experimentem (quan toca:  

caps de setmana i laborables  

de 19:30 a 23:00),  

i que ens fan viure i ens salven.

Per sort, ahir em vaig despertar  

i vaig tornar al món real.  

Vaig prendre l’espasa i la flama.  

La lluita contra els dimonis ctònics  

és acarnissada,  

en el darrer combat han caigut   

dues de les nostres ciutats   

i ja he perdut un germà i dos amics.  

Però la moral encara és alta  

i ahir la sang malvada  

va rajar abundosament  

a l’altra banda de les muralles.  

Denèbola va ser una gran guerrera,  

i tots els altres també.  

Vam esberlar cranis  

i vam tallar membres.  

Vam resistir heroicament   

les embestides dels tirans,  

l’atac de les hordes d’homuncles   

i les mossegades dels vampirs.  

Per fi, al capvespre, 

es restablí la calma  

i enmig de bassals  

de fang i de sang,  

entre columnes de fum espès,  

vam celebrar la victòria.  

Els infants cantaven  

agafats de la mà i fent rotllana.  

Estols de coloms fosforescents  

volaven en formació a gran altura.  

Un mag va extreure un conill  

d’un barret de copa.  

El Fènix renaixia de la cendra  

i el cicle de la vida recomençava  

a cada racó i en cada plec.  

Les llavors esclataven.  

Pètals acolorits i tendres fulles  

sotmetien la seva bellesa  

al judici estètic de poetes i pintors.  

I ja de matinada

els guerrers i les guerreres

ens vam estimar.

En una cambra fosca, al costat del foc,  

vaig estimar Denèbola  

i Denèbola em va estimar,  

i en va estimar d’altres.

Finalment em vaig adormir  

i un altre cop em va capturar  

el malson acrílic.