David, 12/8/2004
Eren les 12 de la nit. A l’endemà, el meu pare havia d’ingressar a l’hospital per ser operat d’un tumor maligne a la llengua. Jo estava estirat al llit, llegint nosequè. Llegia amb no gaire concentració perquè, de tant en tant i sense voler-ho, tenebroses imatges d’un futur amb sofriment, malaltia i mort m’entelaven el cervell i em feien desviar l’atenció. Vaig sentir com els meus pares apagaven la televisió i es disposaven a anar a dormir. Llavors va venir l’habitual successió d’imatges i sons: el llum encès del passadís, la porta del lavabo que s’obre, el raig de pipí que cau, el calaix de les pastilles, el dringar de les ampolles a la nevera... Llavors el meu pare va entrar a l’habitació. Portava un objecte a la mà. Se’m va acostar i em va allargar l’objecte. Era un ganivet. Una navalla petita, forta i massissa, d’aquelles que es repleguen a dins del mànec. Em va dir “té, agafa aquesta navalla, pot ser molt útil, mai se sap”. Amagant instintivament el meu desconcert, la vaig agafar, la vaig observar de prop, la plegava i desplegava per mostrar un cert interès, “ah vale, guai, merci”, i me la vaig guardar al calaix. Em va dir “Bona nit”. Jo vaig dir “Fins demà”. La meva mare, des del fons del passadís, va dir “bona nit, fins demà”. Jo “bona nit”. Al cap d’un minut tot estava en silenci. Vaig obrir el calaix i vaig tornar a examinar la navalla. Res d’especial: “que estrany... per què faré servir jo mai una navalla així? no la portaré pas a sobre... home, tenir-la al calaix pot fer algun servei en una determinada circumstància, com també pot fer algun servei tenir-hi un martell, o una bombeta de 60 watts”... El meu pare i jo ens estimem, com suposo que s’estimen la majoria de pares i fills. Mai no expressem amb paraules aquest amor, com suposo que tampoc no ho fan la resta de pares i fills. De fet, no parlem gaire. L’episodi de la navalla se sortia del guió. Però no vaig tardar gaire a entendre que la navalla en si, com a objecte, no tenia cap significació. La navalla podria haver estat un martell o una bombeta de 60 watts. I aleshores, tot d’una, vaig copsar la profunda significació que tenia aquella navalla.
Comentarios » Ir a formulario
Autor: Víctor
L'abril de fa dos anys, el vaig sentir de la veu del propi Margarit, en un auditori ple a vessar que va emmudir.
Transcric el poema. Per cert el fotut editor no em deixa respectar l'estructura del poema i he de separar els versos amb una barra), compra't un blog millor.
PRIMER AMOR
En la Girona trista dels set anys,// on els aparadors de la postguerra// tenien un color gris de penúria// la ganiveretia era un esclat// de llum en els petits miralls d'acer.// Amb el front descansant damunt del vidre,// mirava una navalla llarga i fina,// bella com una estàtua de marbre.// Com que els de casa no volien armes,// vaig comprar-la en secret i, en caminar,// la sentia, pesant, dins la butxaca.// A vegades l'obria a poc a poc,// i sorgia la fulla, recta i prima,// amb la conventual fredor de l'arma.// Presència callada del perill:// vaig amagar-la, els trenta primers anys,// rere llibres de versos i, després,// dins un calaix, entre les teves calces// i entre les teves mitges.// Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,// torno a mirar-la, oberta al meu palmell,// tan perillosa com a la infantesa.// Sensula, freda. Més a prop del coll.
Joan Margarit, "Els primers freds. Poesia 1975-1995", Proa, Barcelona 2004.
La meva navalla, o les meves navalles, son un símbol del meu origen proletari. tots els obrers del món porten una navalla, per l'esmorzar (o pel que sigui). Les meves navalles son de la meva mare, afilades fins l'infinitèssim...
...i una, inservible, del meu pare. La fulla mostra una ferida de mort, matèria invisible, un buit causat per l'arc voltaic d'una màquina d'alta tensió. Una distància infinitèssimal (com una fulla ben afilada) de la mort, com un càncer a la llengua.
Fecha: 17/05/2007 16:22.
Autor: tipet
Fecha: 19/06/2007 16:01.
Autor: Puck
Fecha: 20/06/2007 18:01.
Autor: simplement jo
“No se com a vegades costa tant dir unes paraules tant senzilles com “t’estimo” ... en canvi a vegades... se’ns escapen sense voler... és curiós.
Sovint donem per suposat que no cal dir-les. Es pressuposa que els pares estimen als fills i els fills als pares, però no recordo l’última vegada que els vaig dir als meus pares que els estimava. Per suposat que els estimo. A vegades... donem per suposat tantes coses... Demà els hi ho diré: “Us estimo”. No se, sembla que el fet de tenir-los tan accessibles faci que no sigui necessari de dir-ho. Em sorprèn com a vegades coneixem algú i al cap de quatre dies el mirem als ulls i li diem “t’estimo”... en canvi... no som capaços de dir-ho al que hem tingut sempre al nostre costat.
A vegades... qualsevol objecte, qualsevol excusa és bona per dir. “Estic aquí i t’estimo”. És curiós que necessitem “excuses” per dir als nostres que els estimem...
Buf! no se perquè dic tot això... però és el que m’ha suggerit el teu escrit.”
Realment... no se perquè ho vaig escriure, però l’endemà vaig anar a casa els meus pares amb qualsevol excusa tonta i els vaig dir : “Ei! ja se que no us ho dic mai, però suposo que ja sabeu que us estimo, encara que no us ho digui, us estimo moltíssim” i els vaig fer un petó a cada un. Els meus pares encara estan flipant...jajajajaja
Fecha: 21/06/2007 20:45.
Autor: tipet
Si el meu pare no m’ha ensenyat a anar en bicicleta, ni a dibuixar, ni a llegir, ni a xutar, si no m’abraça, com sé que m’estima? Només ho intueixo perquè es preocupa per mi, pateix per mi quan no em van les coses prou bé. Però preocupar-se per algú no és prou significatiu.
El meu pare em va fer plorar el dia que vaig llegir la tesi. En acabar l’acte de lectura, va venir i em va abraçar amb els ulls humits. No patia per mi, no estava preocupat, m’abraçava i m’estimava en silenci. Potser em va posar la navalla a la butxaca, no ho sé.
La meva mare sempre ha estat diferent, emotiva i entregada. Per això ho practico amb els meus fills: m’agrada cridar-los, de tant en tant, fent veure que m’havia oblidat de dir-los alguna cosa important, i xiuxiuejant a cau d’orella, molt suaument, els dic que els estimo moltíssim.... i és veritat.
Fecha: 22/06/2007 16:11.
Autor: Puck
Fecha: 22/06/2007 23:32.
Autor: Puck
Que podem fer llavors???
Hauriem de dir sempre, en totes les ocasions possibles, el que sentim. No vull tornar a sentir aquest buit mai més a la vida.
Fecha: 11/07/2007 16:23.
Autor: Titi
Fecha: 05/08/2007 00:22.
.