David, 30/11/2005.

Vaig experimentar la felicitat absoluta -precisament, perquè en absolut era conscient que l'experimentava- en els primers catorze anys de la meva vida, durant aquest viatge sideral que anomenem infantesa. Com que tinc 34 anys, la proporció de felicitat en el total dels anys viscuts és d'una mica més del 41%. Ni que sigui per tocar els collons a Déu, cal no lamentar-se de la gran estafa que constitueix el 59% restant. Cal fer-ho i és de justícia. Un 41% de felicitat no està gens malament.

Aquest és un dels arguments que darrerament he après a sostenir per tal de lluitar contra les ombres i barrar el pas a la follia.

Suposo que cada infantesa té les seves particularitats, tot i que sempre he defensat que totes les infanteses són iguals en essència. "El meu pare em pegava", "si fèiem els tres àpats no arribàvem a fi de mes", "la mare va morir quan jo tenia cinc anys". Tot el que vulguis. Però saps, i si no ho saps jo t'ho recordo, que en la penombra de l'habitació fosca on el teu pare borratxo et tancava amb pany i clau mentre ple de terror i amb el rostre encara cobert de llàgrimes senties els crits riallers dels altres nens que jugaven al carrer, imaginaves que eres un intrèpid guerrer galàctic, amb un gest de la teva mà transformaves els llibres de la lleixa en ocells de colors, rescataves princeses, et preocupava la salut dels teus cucs de seda i et preguntaves per què la lluna sempre torna.

Que Déu em perdoni, però declaro ara i aquí que la meva infantesa és la mateixa que la dels infants de Srebrenica, de Bagdad, de Beirut i de Varsòvia. Les imatges en primer pla que els telenotícies ens ofereixen periòdicament d'aquells nens africans de dos anys amb rostres cadavèrics que miren fixament la càmera amb els ulls injectats de sang, devorats literalment per eixams de mosques assassines, aquestes imatges, tret que hagin estat generades per ordinador i no siguin altra cosa que el producte de la imaginació d'uns creatius dements, demostren clarament que sóc un individu repugnant que de cap manera no té dret a afirmar que totes les infanteses són iguals. Quina blasfèmia! Sóc nauseabund. Des de la meva plàcida existència europea, construeixo teories abstractes per tractar de donar explicacions coherents a l'existència de l'infern. Llegeixo llibres que em parlen de l'holocaust i burgesament m'horroritzo. Escric mails tremends i després me'n vaig a sopar. Sóc fastigós. Sóc un esser roí i despreciable, un homuncle, un saltimbanqui. Un producte de la civilització.

He divagat, i em cal tornar al discurs inicial. Provem-ho.

Sovint em pregunto per què l'unic període de felicitat que experimenta l'home al llarg de la seva vida coincideix precisament amb la infantesa. La meva resposta sempre havia estat "quan ets un nen ets feliç perquè no et preguntes si ets feliç". Aquest aforisme és tan sols una petita troballa retòrica que, en part per la seva estructura autoreferent, no resisteix cap anàlisi seriosa. "El objeto definido no puede estar contenido en la definición".

Fa uns mesos, mentre passejava per aquesta mena de segona infantesa que és el Museu de la Ciència de Barcelona, vaig topar amb una llegenda escrita en els murs d'una exposició temporal. No recordo amb exactitud la temàtica de l'exposició, però sí que recordo el contingut del text explicatiu, que acompanyava el títol "El despertar de la consciència". La idea és molt simple. Què és allò que distingeix un ésser humà d'un gos, d'una mosca o del teclat d'un ordinador? La consciència. I què és la consciència? Aquesta seriosa pregunta és objecte d'abrandats debats entre científics de disciplines molt diverses, i per descomptat encara no té cap resposta clara. En canvi, a mi em va semblar que aquella frase discretament impresa en un plafó de fusta, aquella frase tan simple, tan bonica i tan terrible alhora, n'oferia la resposta definitiva.

La frase era "Jo sóc jo, i algun dia deixaré de ser-ho".

Crec que no és possible sintetitzar de manera més bella tot el cúmul d'atributs que defineixen la consciència. La constatació definitiva de la individualitat, que implica la coexistència amb altres individualitats, i la consciència clara (tornem-hi amb l'autoreferència) que tot això s'acabarà en un temps finit. Aquesta inevitabilitat...

La frase em va colpir, i vaig estar-hi donant voltes fins que al cap d'una estona se'm va fer evident un altre pensament. Em va semblar poder demostrar meridianament que en algun moment precís de l'evolució temporal de l'univers va sorgir espontàniament allò que anomeno el Primer Home. Segons ens han explicat, fa cent milions d'anys la vida al damunt d'aquest planeta es reduïa a l'existència de grans colònies d'amebes i protozous que suraven tranquils en un oceà primordial d'hidrogen, gas metà i amoníac. Acceptem que, en aquestes condicions, no hi podia haver res que tingués com a atribut allò que anomenem consciència, fins i tot admetent que no sabem definir aquest concepte amb precisió. D'altra banda, en l'actualitat la situació és tota una altra. Entre ambdós extrems, i postulant una evolució cronològica lineal, és necessari admetre l'existència d'un únic instant temporal dins els darrers cent milions d'anys en el qual un dels habitants d'aquest planeta va entendre per primer cop que "jo sóc jo, i algun dia deixaré de ser-ho". Abans d'aquest moment tràgic, sovint les sinapsis cerebrals de l'habitant en qüestió (probablement un simi que d'ara endavant anomenaré el Primer Home) havien produït patrons de sensació del tipus "tinc gana", "tinc set" o "tinc fred". Impulsos elèctrics similars esclataven constantment a l'interior dels cervells de la resta de membres de la tribu, i de cap manera no eren patrons exclusius del clan del Primer Home, ni tan sols de l'espècie a la qual pertanyia. Hi havia molts "tinc gana", "tinc set" i "tinc fred", en aquest planeta. Però mai abans no hi havia hagut cap "jo sóc jo, i algun dia deixaré de ser-ho".

Per poder entendre les conseqüències d'aquest drama en tota la seva extensió, cal adonar-se que les accions de "creure", "imaginar", "preguntar-se", "intuir" o "sospitar" requereixen un substrat intelectual més evolucionat que no pas la de "saber". Així doncs, i per acabar de reblar el clau de la Tragèdia del Primer Home, la revelació "jo sóc jo, i algun dia deixaré de ser-ho" és féu present de manera sobtada.

Podem imaginar una solitud més gran que la de l'homínid que de cop comprèn la veritable naturalesa de l'univers que l'acull? Aquell que desesperat contempla l'absurda lluita contra el fred, la gana i la set? Aquell que ni amb gestos ni amb signes ni amb crits guturals no aconsegueix de fer comprendre?

Podem imaginar una història més trista que la del Primer Home?