Francesc, 25/1/2003

Et copio el següent paràgraf del llibre "El bucle melancólico" d'en Jon Juaristi, professor d'antropologia a la universitat del País Basc i actual dirigent de l'Instituto Cervantes. Potser et sonarà, perquè darrerament sembla que escrigui els discursos més antinacionalistes del senyor Aznar. Tot i així, les opinions d'aquest "nacionalista español", tal i com ell s'autoqualifica, no són fàcilment destruïbles. Aquí en tens un petit exemple.

”Puede afirmarse que nunca se perdió una patria gallega, catalana o vasca, sino un imperio -el español- del que habían sido fieles soportes los gallegos, catalanes, asturianos, aragoneses, castellanos, andaluces, extremeños y, no faltaba más, los vascos. Nada tiene de extraño, en tal sentido, que fuera precisamente la crisis de la última década del XIX, con la guerra de Cuba y Filipinas, el contexto en el que emergieron los nacionalismos periféricos, estrictamente contemporáneos de los regeneracionismos y del nacionalismo español de la generación del 98. Porque el nacionalismo vasco no fue en su origen (o lo fue solamente en sus aspectos más superficiales) una reacción a la industrialización del país y a la consiguiente crisis de la sociedad tradicional, como se ha dicho repetidamente, sino una consecuencia directa de la disolución del imperio".

No sé per què, però intueixo que els millors lingüistes surten d'entre parlants de llengües maternes preocupats per la seva extinció. Els catalans en som un bon exemple. La veritat és que, a part d'en Pompeu Fabra, no conec cap altre lingüista. Si més no, no conec cap altre lingüista els resultats de les investigacions del qual hagin tingut tanta transcendència com les d'aquell home de ciències. Ignoro si era nacionalista, tot i que puc comprendre que tant convergents com socialistes se'l vulguin fer seu. Potser és que només un científic fou capaç de tractar un tema tan carregat d'emotivitat i no deixar-s'hi arrossegar. Segurament, no era nacionalista. Pensem una mica sobre aquesta paraula. Na-ci-o-na-lis-ta. Darrerament se sent molt. Si no la busco al diccionari, em suggereix quelcom de nació. I perdona per l'ús d'aquest "quelcom", però trobo que aquí està molt ben posat, no sona pretensiós. Tal com et deia, el problema s'agreuja, perquè estem obligats a definir primer Nació si volem definir com cal nacionalista. I a mi, i també sense ganes d'agafar el diccionari, Nació em suggereix un espai, físic o imaginari, però un lloc en definitiva.

De fet, crec que una nació, com a tal, no pot existir sense compartir esferes tant físiques com imaginàries. M'explicaré: dels jueus sempre s'ha dit que eren un poble sense nació. S'equivocaven. De fet, només eren una comunitat que no tenia un espai físic en el qual desenvolupar el seu imaginari de nació. Diguem que tenien voluntat de ser, d'existir, de sentir-se diferenciats, tenien allò imaginari, però encara no s'havien comprat la parcel·la. I amb l'ús del verb comprar no vull molestar cap jueu. No sé per què, però crec que tot això sona molt convergent. Pudentment pujolista, però és que en Pujol té un discurs nacionalista molt gruixut. Molt difícil d'enderrocar. A part que no tinc pas massa clar que s'hagi d'enderrocar. Perdona la meva manca total i absoluta de fe en l'existència d'un ésser sobrenatural que regeixi, o no, els nostres designis, però trobo una brutalitat que avui dia un poble, comunitat o grup de persones argumenti la seva pertinença a un lloc determinat perquè ho diu un llibre d'arrels divines. No és acollonant que això passi vint-i-un segles després que l'home hagi pres consciència d'allò que realment és?

Realment, estem molt fotuts. I repeteixo, no tinc res en contra dels jueus, però és que n'hi ha tantes, de comunitats que han estat tant, o més, putejades. Ara bé, per què l'exemple jueu se m'ha fet tan llépol a l'hora de parlar de Nació? Senzillament, perquè crec que precisament foren ells els qui van ajudar, i molt, a construir (i també a treure'n partit) una organització territorial de tipus nacional. I això sí que els fa únics. Fixa't que ajudaren a construir un concepte sense posseir una de les eines que fan possible el funcionament pacífic d'aquest sistema: un xalet a Benidorm. Per això, el concepte de nació no pot ser vàlid com a referent mundial si abans no es fa entendre a la humanitat que allò que comparteix és únic i indivisible: el món.

El proper dia parlaré de per què crec que els catalans són, en el fons, ben poca cosa. I és perquè penso que tots som molt conscients que el dia que perdem la nostra llengua no se'ns podrà diferenciar de la resta d'espanyols. I em sap molt de greu que aquesta idea provoqui més d'un atac de feridura als nacionalistes catalans.

David, 27/1/2003

"Fill de puta...", "fill de puta...", "fill de puta..."

Aquestes paraules ressonen repetidament a dins del meu cervell des d'ahir a les 12:15 de la nit, hora exacta en què, encuriosit, vaig decidir obrir el llibre que em vas deixar del Jon Juaristi, per fer-hi una ullada i decidir si valia la pena.

La locució adjectiva "fill de puta" no es refereix al nacionalista espanyol Juaristi, sinó a tu (i és obvi que qui conegui la teva santa mare exclourà la interpretació textual del qualificatiu). I és que, des de la primera ratlla de la introducció, no vaig poder separar els ulls del paper. Avui al matí tenia feina i m'havia de llevar relativament d'hora, i a més necessitava dormir i descansar bé per poder estar tan en forma com fos possible. Doncs bé. Des de les 12:15 fins a les 6:00 de la matinada no he aclucat l'ull. He dormit tres hores. Per què? Doncs perquè el llibre m'ha captivat, m'ha posseït, m'ha impedit actuar amb seny i racionalitat. Simplement no podia tancar el llibre, apagar el llum i esperar el son. Desesperat, m'he adonat que allò que llegia era tan interessant, culte, documentat i elevat, que no podia deixar-ho.

He devorat 153 pàgines, gairebé la meitat del llibre. Són les pàgines que corresponen a les biografies d'Unamuno, Sabino Arana i contemporanis seus. I hagués consumit més pàgines si no fos perquè la lectura, plena de referències històriques i de terminologia complicada de camps tan diversos com l'antropologia, la literatura clàssica, la lingüística i la política, es fa extremadament lenta i difícil, i requereix -com a mínim i per dir-ho suaument- grans dosis de paciència, tanta saviesa com sigui possible i molta concentració. I això cansa.

El llibre (per sort) està molt ben escrit, el llenguatge funciona molt bé, i es podria llegir amb fluïdesa si no fos per les infinites referències creuades, que fan que un individu com jo, culturalment desèrtic en el camp de les humanitats, s'hagi d'anar aturant per poder reflexionar, consultar altres llibres i rellegir fragments anteriors per no perdre el fil de l'argumentació.

A l'autor se li veu poc el llautó. Només esporàdicament utilitza arguments poc fonamentats i de baix nivell. Només de tant en tant aflora la seva vehemència i el text d'alguns fragments s'omple d'adjectius desqualificadors com "estúpid", "ridícul", etc. Es contradiu molt poques vegades (Ivan Tubau és l'únic antinacionalista -català en aquest cas- de qui no he llegit mai cap argument contradictori; en particular, també és antinacionalista espanyol).

L'autor i el text em mereixen tot el respecte que sóc capaç d'oferir, perquè estan a anys-llum de mi en saviesa, cultura i capacitat intel·lectual. Però, per sort o per desgràcia, no han aconseguit pas fer-me veure la llum i redimir-me dels meus pecats ideològics. De moment, i ben tranquil·lament, segueixo definint-me com un antinacionalista genèric: estic en contra de tots els nacionalismes (tot i que estic una mica més en contra dels nacionalismes guanyadors -o sigui, dels que tenen estat propi- que dels perdedors). A més, sóc un separatista català: m'agradaria no ser espanyol, no m'agrada pertànyer a l'estat espanyol, no m'agrada que els meus assumptes es portin des de Madrid, no m'agrada com els poders castellans em menyspreen a mi i menyspreen la cultura escrita i parlada en la llengua de la meva mare (que, segons m'informen, s'anomena "català"), no m'agrada com els espanyols van tractar els meus avis i els meus pares (no tiro més enrera perquè no vull parlar de res que no conegui, Déu me'n guard d'arribar al 1714).

Només una puntualització: trobo molt trist que determinades lectures de gent com el Jon Juaristi, gent intel·ligent, culta i molt més autoritzada que no pas tu o jo a parlar i opinar sobre els nacionalismes, t'hagin influenciat de la manera en què ho han fet. Trobo denigrant que surti del teu cervell una frase com "els catalans som, en el fons, ben poca cosa". I de fet hi estic d'acord, en què som ben poca cosa. Però la frase no està acabada: els catalans som tan poca cosa com els espanyols, els russos, els jueus o els ximpanzès (amb qui, segons unes investigacions recents, compartim el 99'999 % del genoma, tant els catalans com els espanyols com els jueus). Una altra puntualització: sabies que s'acaba de desxifrar el codi genètic de la ceba, i resulta que és tres vegades més llarg i complex que el genoma de l'ésser humà? Més puntualitzacions: o sigui que trobes que l'únic tret diferencial, l'únic que ens separa als catalans dels espanyols, és la llengua? Molt bé. Crec que tens raó. De fet no sé pas per què t'atures a Espanya, pots ampliar moltíssim el radi: la llengua és l'únic tret essencial que diferencia un català d'un normand, un bretó, un caucàsic, un extremeny, un sicilià, un quebequès, un texà, un flamenc. Tots tenen religions semblants, costums propers, visions del món emparentades, estructures socials i familiars anàlogues. O sigui que la llengua és l'única trista característica diferenciadora. Aquest instrument amb el qual t'expresses, amb el qual parles, escrius, penses, somies, intercanvies opinions, escrius mails perillosos, en definitiva, aquest instrument amb el qual estàs condemnat a viure, perquè de fet és la vida mateixa, és l'essència del teu ésser, ets tu mateix... ara resulta que és l'única coseta, trista i miserable, que uns nacionalistes espanyols intel·lectuals i cultes han aconseguit fer-te veure que ens separa d'un extremeny. Enhorabona!! A mi també m'agradaria haver vist la llum!!! Però encara continuo en la foscor. Encara proclamo als quatre vents que no vull ser espanyol. Me la sua el que hagués passat el 1714. No em preocupa intentar esbrinar quina de les dues versions de la història és més certa, si la que s'ensenya en els col·legis madrilenys o la que s'explica a les aules catalanes. Me la sua. A mi no m'agrada que una gent més forta que jo, amb més poder econòmic, m'agredeixi. No m'agrada que la traducció catalana dels llibres sempre aparegui més tard i sigui més cara que la mateixa traducció en llengua castellana. No m'agrada que quan decideixo engegar la ràdio o la televisió, o comprar un diari, o anar al cinema, l'oferta en castellà sigui aclaparadorament majoritària. No m'agrada tenir amics aparentment intel·ligents i lliurepensadors que prediquen als quatre vents que han vist la llum, que tot és mentida, que estem enganyats, que hem de llegir més, que tot això del "ser català" és un invent... i, mentrestant, mentre nosaltres perdem el temps discutint si les nostres idees són coherents i racionals, si són prou fonamentades històricament, mentrestant, a Madrid i a la resta de l'imperi no estan d'hòsties, allà sí que ho tenen claríssim, allà sí que hi ha una mena de consens propagandístic que ho envaeix tot: tertúlies radiofòniques, pàgines d'opinió, cròniques polítiques dels diaris, informatius de cadenes de televisió públiques i privades... Allà a fora la realitat és una, gran i lliure. Sempre ha estat així i sempre ho serà. Pels segles dels segles. Amén.

I per acabar: m'agradaria pensar que si els atzars de la història haguessin estat diferents, i els catalans haguessin guanyat les batalles que en realitat varen perdre, i en aquests moments la llengua imposada a la península ibèrica fos el català, i la capital d'Espanya fos Barcelona, i l'extermini de la meitat de la població indígena de Sudamèrica als segles XVI i XVII hagués anat a càrrec de catalans, i el dictador que va morir el 1975 s'hagués dit Francesc Romaguera Galobardes, llavors jo em sentiria igualment avergonyit, fastiguejat i indignat, i tindria les coses tan clares com les tinc ara.